Que nefast és que es prengui per cert el que passa pel cap a l'últim xerraire. Aquests dies estem assistint a un debat públic sobre el concepte de corrupció i pel que sembla, els entesos en la matèria no s'acaben, ni d'aclarir, ni de decidir mentre desfullen la margarida: això sí, això no? Si ens acollim al Codi Penal, corrupció només és allò que el codi tipifica com a tal. A saber: corrupció de menors i corrupció en els negocis. Quan el Codi Penal regula els delictes de finançament il·legal dels partits polítics en els articles 304 bis i 304 tercer, no parla de corrupció. Tampoc es parla de corrupció al suborn (arts. 419 i ss), ni en la malversació de cabals públics (arts. 432 i ss), ni en la prevaricació administrativa (arts. 404 i ss), per citar alguns exemples de corrupció que ho són, segons el diccionari de la RAE que, l'accepció 4 del terme «corrupció» textualment diu: «en les organitzacions, especialment en les públiques, pràctica consistent en la utilització de les funcions i mitjans d'aquelles en profit, econòmic o d'una altra índole, dels seus gestors». A la vista d'aquesta definició pot pensar-se que la RAE deixa fora de la corrupció aquells supòsits en què «el corrupte no és al mateix temps el beneficiari de la seva corruptela. Si això fos així, per la mateixa raó, s'hauria de deixar fora del robatori -que consisteix a «amb ànim de lucre apoderar-se de les coses mobles alienes emprant força en les coses per accedir o abandonar el lloc on aquestes es troben o violència o intimidació a les persones»- a aquells que s'apoderen, per exemple, d'un Picasso per al seu únic i exclusiu delit visual, sense intenció de vendre'l sota cap concepte. Tampoc seria autor de robatori el Robin Hood de torn que tragués als rics per donar-ho tot als pobres, ja que no s'enriquiria ni una mica amb la seva activitat depredadora.
La Jurisprudència, que és font material del dret, aclareix que tant en el primer cas (Picasso) com en el segon (Robin Hood) sí que hi ha robatori, ja que en tots dos supòsits hi ha ànim de lucre per part de l'autor de l'apoderament, en considerar que també hi ha ànim de lucre allà on l'acció està presidida pel simple «gaudi contemplatiu de la cosa» de l'autor, que, al mateix temps, no pretén cap tipus de lucre econòmic. El mateix succeeix amb Robin Hood, el Tribunal Suprem estableix que l'ànim de lucre també concorre allà on hi ha un «acte de liberalitat de la cosa aliena a favor de tercers».
Es podria preguntar als polítics interessats no només en la investidura -que no són tots-, sinó també i principalment en acabar amb la corrupció -carro al qual tots diuen voler pujar- per què no acullen un criteri extensiu com fa el Tribunal Suprem amb l'ànim de lucre, de tal manera que també es considerés corrupte aquell que procedeix com diu la RAE encara que els euros no anessin a parar a la seva butxaca? Seria una solució contra la corrupció, però no la solució, perquè la lluita eficaç contra la corrupció també exigeix ??l'apartament del càrrec. I és clar, si són els mateixos amiguets els que li han de dir al col·lega que se'n vagi a casa i deixi de trincar, doncs, com que la cosa no estarà molt clara. A veure qui és el guapo que tira la primera pedra, no fos cas que toqui en el blanc.
Una manera de sortejar aquest petit inconvenient seria que fos el jutge qui digués al subjecte que marxés a casa seva. Anem a veure. Quan un jutge o magistrat incoa o obre unes diligències prèvies és perquè se li han presentat i per tant obren en el seu poder indicis racionals de criminalitat que, a l'inici de la instrucció, no sempre ni necessàriament apunten a persona concreta. Al llarg de la instrucció, aquests indicis s'esvaeixen o es reforcen i quan això passa normalment es concreten en una o diverses persones.
En tots els processos penals, excepció feta dels delictes privats, sempre intervé el Ministeri Fiscal, de vegades també l'acusació particular o l'acusació popular. Pensem per un moment en la presó preventiva. Aquesta només la pot acordar el magistrat, quan així ho sol·licita almenys una de les acusacions. En aquests casos, el jutge o magistrat, atenent al que sol·licita i al que obra en la causa, acorda o denega la presó preventiva, que és una mesura cautelar.
Quan es parla de corrupció entenc que l'important no és tant el nomen iuris del fet presumptament delictiu, com la tergiversació que hagi pogut patir la funció pública. Segons l'article 24.2 del Codi Penal, funcionari públic és «tot el que per disposició immediata de la llei o per elecció o per nomenament d'autoritat competent participa en l'exercici de funcions públiques». Doncs bé, crec que la solució al tema de la separació cautelar de la funció pública -al funcionari o polític indiciàriament corrupte- hauria de transcórrer per via judicial. Que fos el jutge o magistrat qui, prèvia petició d'una acusació, amb el seu prudent arbitri i total autonomia i independència enfront del poder executiu i en funció del que obrés en la causa judicial, acordés cautelarment, i a l'espera de sentència ferma, la suspensió cautelar de l'ocupació o càrrec públic d'aquell funcionari públic o polític que, segons el seu lleial saber i entendre, així ho mereixés.
A més, aquesta resolució, igual que totes les resolucions judicials, seria susceptible de tots els recursos pertinents. Més garantia impossible i per a tothom.
