Diguem no

«Com que no és fiable, en Rajoy no es mereix formar govern i no s'ho mereix perquè els casos de corrupció que colpegen i taquen el PP no són aliens a la seva persona»

07.09.2016 | 09:50


El PP té fidelitzada una bossa d'electors, uns 6 o 7 milions de votants; en Rajoy ho sap molt bé i des de fa temps només s'adreça a ells. Per aquest motiu la paraula Espanya, la pàtria, la unitat indissoluble de la Pàtria, guspiregen en el seu discurs monotemàtic. Es parli de qualsevol tema, ell sempre treu a relluir la pàtria i Espanya, tot agitant els sentiments pregons i l'instint bàsic de molts receptors que senten una gran satisfacció interna quan el polític Rajoy evoca els noms sagrats, els més altisonants del vocabulari del bon patriota.

En Rajoy en sap un niu, de fer-se el ?despistat, fins i tot el llondro, i no té ni un pèl de ximple. El va definir bé en Pablo Iglesias dient-li en el discurs d'investidura que era ?«estupendo», irònic, bromista amb ?«retran?ca» (amb segones intencions). Perquè molt sovint en Rajoy els pren el pèl i després dels debats es fan un fart de riure sopant amb els amics. Jo sempre he defensat que és un magnífic orador, malgrat que en el cara a cara no té els reflexos mentals d'altres polítics que sempre sorprenen amb sortides genials i les respostes esdevenen grans titulars per a la premsa. El que no té en el gènere ?periodístic de l'entrevista ho guanya en eloqüència.

La qüestió és si en Rajoy és una persona fiable i a qui se li pot fer confiança. No. En Rajoy no és fiable. I ja pot predicar en el desert. Com bé va dir en Felipe González adreçant-se al PSOE: «Encara que no s'ho mereixi heu de deixar que formi govern» referint-se al PSOE de Pedro Sánchez. No s'ho mereix i vol que governi, aquest Felipe González encara creu que ell és en Felipe González. El mateix Albert Rivera que dóna fulcre al PP va afirmar que calia elegir «entre el dolent i el més dolent», va deixar bonic al PP, al qual considera essencialment «dolent».

Com que no és fiable, en Rajoy no es ?mereix formar govern i no s'ho mereix perquè els casos de corrupció que colpegen i taquen el PP no són aliens a la seva persona. Ell, com el cap del PP, té responsabilitat política, puix que la penal ja es dirimirà en els jutjats. El PP és un reguitzell de màcules de corrupció en totes les comunitats, excepte Navarra.

Clar que si s'obstinen a no deixar-lo governar anem de pet a noves eleccions el dia de Nadal. I què? Jo modestament no hi veig la gravetat perquè el laïcisme s'ha apropiat de diada tan assenyalada i la institució familiar per bé o per mal ja no és la que era. Pels que s'abstenen se'ls en fot el 25-D. Reconec que en Rajoy és molt llest i ha triat el millor dia per al PP. La premsa escrita i la televisió contentes podran seguir ja amb la mà trencada la campanya electoral

Abans la militància en el PP es vivia en la clandestinitat social, en la més estricta intimitat. Mèrit d'en Rajoy haver injectat valor i orgull a la seva bossa electoral, com també seriositat, no exempta de l'humor sarcàstic tipus Mariano, que a vegades a les Corts de Madrid se'ls rifa a tots, els pren el pèl com nens petits, a voltes els fa ballar posant «cometes» a les frases o parlant un castellà castís o vocalitza malament. La crisi de líders i de polítics amb carisma afavoreix el president en funcions, no recordo un període més eixut de bons parlamentaris i de dirigents sindicals i polítics.

Afirmen que en Mariano Rajoy és un ho?me antic, ranci, de tarannà cortesà, no té cap aspecte d'estadista modern, que manegi els ordinadors i navegui per la xarxa, sinó d'home amb perruca blanca i arrissada muntat en un carruatge tirat per cavalls;?ja fa anys que escric que el va pintar Doménikos Theotokópulos (1541-1614), conegut amb el sobrenom d'El Greco per haver nascut a Creta, i quan no és dins del quadre El caballero de la mano en el pecho fuma un puro a La Moncloa o parlamenta en el Congrés de Madrid. També altres dirigents del PP estan tocats amb aquest aire històric i desprenen olor de formol.

Rajoy és més murri i impertèrrit del que alguns pensen; aquesta impassibilitat desarma i enerva molta gent, però agrada als seus, ans actuaria d'una altra forma. Que s'estavellin el PSOE, C's i Podem.

Tots ara parlen del sentit comú, invent d'Aristòtil, venerat per l'escolàstica. El sentit comú és l'enemic del poble que vol sortir de la letargia de la incultura i de l'ensopiment mental; bloqueja la intel·ligència i neutralitza la imaginació. És la gran coartada per a les persones d'ordre per mantenir el quietisme social. Res de sorprenent que Hegel, bon amic d'Heràclit, el desdenyi. Per al filòsof Hegel «el sentit comú és la manera de pensar d'un temps en el qual estan continguts tots els prejudicis», les aparents veritats, que s'han repetit de generació en generació i que no se sustenten en cap saber sòlid i falsifiquen el món. Hegel considera que els pensadors que el van exaltar com Voltaire eren pedants i superficials, perquè no és el sentit millor repartit en el món i perquè confon l'aparença amb l'essència. Carles Marx, seguint Hegel, escriu «si l'aparença i l'essència coincidissin la ciència no seria necessària».

Per això no hi ha discurs d'en Rajoy i d'en Rivera que de forma altisonant retroni «sentit comú», que sempre el lliguen amb la paraula Espanya o al sentit comú dels espa?nyols. En l'última campanya electoral qui més ha apel·lat al sentit comú ha estat el PP. Rajoy el feia brillar en molts dels seus mítings, hores d'ara en Rivera competeix amb sentit comú amb en Rajoy.

Se li ha girat feina, al rei Felip VI ?d'Espanya, perquè haurà de nou de triar algú amb suficient suport parlamentari per tirar endavant el país, tanmateix ja ens hem ?acostumat a viure sense govern i es viu bé.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema