Arriba un moment de la teva vida que ja no distingeixes entre hàbits, obligacions i manies. Hi ha una sèrie de coses que fas simplement perquè són part de tu, i al llarg dels anys es tornen imprescindibles per dotar de significat aquest caos, imprevisible però divertit, que anomenes quotidianitat. Són costums que transcendeixen el temps i l'espai, perquè els has exercit amb persones més o menys properes, en soledats més o menys buscades, en punts d'inflexió personals i professionals, en moments que eres ros o quan ja et dominen els cabells blancs.

Repassem-ne uns quants: una pel·lícula clàssica per setmana, el got de llet a mitja tarda, la mirada al cel (aspirant a tocar-lo, però també evocant els que ara hi viuen), la introspecció matinera, la passejada tardana al barri, el correu electrònic pendent, la cançó mentre neteges (d'en Bruce, preferiblement), la raspallada als gats. Aquelles recerques de coses que necessites veure amb urgència i que després contemples menys de dos minuts quan les trobes; aquell pensament furtiu per a algunes persones malgrat saber que mai no tornaran a tenir un paper determinant a la teva vida.

Ens nodrim d'aquestes sistematitzacions, perquè el capdavall ens han forjat el caràcter i ens marquen la paràbola que va del que volíem ser al que en realitat som.

Tot això ve al cas perquè aquest divendres en faig 40, i naturalment fa dies que sóc objecte de bromes apocalíptiques i diagnòstics bufonescos d'amics i coneguts tan cabrons com entranyables. Però curiosament, la xifra, lluny de generar un esbufec, em posa de molt bon humor. I en gran mesura és perquè sé que l'endemà continuaré mirant aquesta pel·lícula clàssica per setmana, continuaré mirant al cel amb insistència i continuaré escoltant en Bruce escombra en mà. Continuaré, en definitiva, exercint hàbits, obligacions i manies mentre decideixo què vull ser de gran. Que ja és prou feina.