No hi ha laics per Nadal

«La religió -o almenys les seves manifestacions externes- segueix pesant molt a Espanya»

08.09.2016 | 10:18

En un inesperat arravatament de religiositat, els partits -laics o descreguts en la seva majoria- pactaran que les terceres eleccions no se celebrin en data tan casolana com la del naixement de Jesucrist. Es veu que no volen amargar la Pasqua a la seva clientela, per por que aquesta es cabregi i els faci una botifarra davant les urnes.

És una aprensió d'allò més raonable. El verb cabrejar té, al capdavall, un doble significat. El més usual és el de fer enfadar o posar de mal humor algú; però també fa referència a l'acció de posar bestiar cabrum en un terreny. Per aquest motiu els pastors encarregats de posar els votants a les escoles hagin optat per no cabrejarlos més del compte obligant-los a compartir el dinar de Nadal amb estranys companys de taula (electoral).

Tant els conservadors de Rajoy com els socialdemòcrates de Sánchez coincideixen a abordar una reforma exprés de la llei que redueixi a la meitat el període de campanya, amb l'objectiu d'avançar al 18 de desembre el dia de la votació. Els d'Units Podem consideren una mica precipitat el mètode, però tot i així es declaren a favor de l'esmentada reforma. Hi ha consens general, en definitiva.

En això es coneix que, quan els partits volen, poden. Ja ho havien demostrat fa uns mesos, en posar-se unànimement d'acord sobre la necessitat de cobrar la indemnitza?ció per cessantia a l'escó. Pel que fa a aprovar dietes i sous no sol haver-hi grans ni fins i tot petites diferències entre els parlamentaris, atès que el diner, cavaller poderós i vagament diví, transcendeix les ideologies terrenals.

El mateix sembla haver passat ara amb la religió pròpiament dita. Per a un ateu com Déu mana, el Nadal hauria de ser en principi una data igual que una altra qualsevol; però això és tant com desconèixer el pes de la tradició judeocristiana a Europa i, en especial, a Espanya.

De portes enfora, tots els partits coincideixen en la necessària separació entre Església i Estat; i fins i tot n'hi ha que, en el seu desig de marcar distàncies, arriben a rebatejar el Nadal com «festes del solstici d'hivern». Els més imaginatius han ideat i posat en pràctica els així anomenats «baptismes civils», tot i el risc d'incórrer en contradéu -o absurd- amb aquesta barreja impossible de codis teològics i profans.

A l'hora de la veritat, però, tots es rendeixen a l'evidència que la religió -o almenys les seves manifestacions externes- segueix pesant molt a Espanya. Es pot mantenir el país sense govern durant un any o el que calgui; però ni el més extremat dels grups parlamentaris s'atreviria a deixar sense dinar de Nadal els milers d'espanyols condemnats a passar aquesta data en un col·legi electoral.

Només així s'entén que després de vuit mesos de negociacions, pactes fallits i investidures que no vesteixen ningú amb la porpra del poder, l'únic acord ferm que aconseguiran la dreta i l'esquer?ra consisteixi a evitar que les eleccions caiguin l'endemà de la Nit de Nadal.

El que no han aconseguit la Unió Euroepea ni els editorials del New York Times que urgeixen la formació d'un govern a Espanya, ho farà el Nadal, ni que sigui en qüestió de dates electorals. Ja ho va dir en el seu moment Santiago Carrillo, aquell sorneguer líder del Partit Comunista: «Jo sóc ateu, gràcies a Déu».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema