El nus del sac

08.09.2016 | 10:18

Tirant enrere, només quaranta-un anys, amb el dictador en l'agonia, sobta que l'estructura política de l'Estat, la visible, fos tan semblant a la d'ara. Un cap d'Estat escollit en petit comitè, a sota un cos de cinc mil alts funcionaris controlant aspectes clau del país, i després un president del govern vivint en una realitat paral·lela assessorat per cinc ministres de l'Opus Dei.

Podríem farcir aquest esquema bàsic amb més elements i les semblances entre aquell temps i el d'ara ens acabarien esgarrifant. Aquells alts funcionaris s'han jubilat amb el temps i les places vacants han anat a parar en un 60% dels casos a parents seus. Per a en Puigcercós ex d'ERC eren la crosta. Per a l'Iglesias de Podem, la casta són uns altres. Llavors el clam al carrer i a la premsa consistia a demanar la democràcia i almenys poder votar el president del govern. Ara el clam és que no ens facin votar tant, i el resultat és el mateix: el president es perpetua. Per la plebs, l'aparell estatal regala els mateixos caramels.

En aquell temps van fer córrer que les dones anirien a la platja abillades amb un sol cordill i ara el drama és que algunes hi van amb massa peces de roba. Amb només un canal de televisió emetien les mateixes insensateses que ara amb un munt d'emissores per escollir. I per Nadal, l'Especial Raphael.

El refugi esperançador era certa premsa i algunes revistes que amb elegància, intel·ligència i un exquisit domini de la llengua castellana torejaven la implacable i fèrria censura apuntant cap a un futur força més obert. Avui, sense censura aparent, els temes al damunt de la taula són més restringits, calcats, i l'inquiet sovint ha de caure a l'abisme de les teories especulatives i conspiratives per mirar d'entendre el món, en publicacions penjades a la xarxa poc rigoroses i marginals.

A Madrid demanen un pacte de govern entre el PP i el PSOE, forces que ens venien com a antagòniques però que són el moll de l'os del sistema, qui sap si mantenint la quota de l'Opus Dei, un govern monocolor com en temps d'en Franco envoltat per les minories regionalistes enfilades al carro de la independència i pels intel·lectuals grenyuts que pretenen reformar el sistema que els ha atrapat. Ho sentencià el dictador, que ho deixava tot lligat i ben lligat, tan ben lligat que des de dins del sac ens és impossible de veure el nus.

Ens queda un doble consol, que ara el Barça guanya més ?lligues de futbol i que en Bunbury té el mateix to de veu que en Raphael, el millor substitut per gaudir per sempre més del Tamborilero.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema