Què pensaran de la nostra època en el futur, si és que hi ha vida d'aquí a dos-cents o tres-cents anys? Pensaran aquests habitants del futur que nosaltres vivíem en un moment històric feliç? O per contra, pensaran que la nostra època va ser desgraciada o fins i tot sinistra? Ens envejaran? O més aviat ens tindran llàstima? Es burlaran de nosaltres per considerar-nos ingenus i crèduls? O ens veuran com els creadors d'una civilització, la seva, que encara perdura tres-cents anys més tard i segueix funcionant raonablement bé? Llegirà algú alguna de les novel·les que s'escriuen ara, igual que hi ha gent, beneïda sigui, que encara llegeix MontaigneCervantes? O ja no es llegirà literatura perquè ningú entendrà el que s'explica en una novel·la? I anant més enllà, tindrà algú algun interès en la ficció? O hi haurà el concepte mateix de ficció, tan difús ja en la nostra època de selfies i YouTubers? I hi ha d'haver la idea de veritat per contraposició a la de mentida?

Són preguntes que em faig de tant en tant, avui, per exemple, a l'autobús, en trobar-me amb els companys de línia que no veia des d'abans de les vacances. A alguns d'aquests passatgers gairebé els conec només per coincidir al mateix trajecte: una noia amb un tatuatge a la cama, un venedor de loteria, una dona de la neteja, un jubilat que mira abstret per la finestreta mentre escolta música. En el futur potser hi haurà un vocable que defineixi la gent que viatja en la mateixa línia d'un mateix transport sigui el que sigui aquest hipotètic transport, però nosaltres encara no el tenim. El cas és que penso en tota aquesta gent de l'autobús que porta una vida anònima -molts, imagino, ni tan sols tenen pàgina a Facebook-, i recordo el que va escriure Unamuno sobre «la vida silenciosa de milions d'homes sense història». Unamuno -un escriptor, em temo, que ningú llegeix, tot i que és molt més interessant que Slavoj Zizek i tants altres pensadors actuals- sostenia que la vida d'aquests personatges desconeguts -la «intrahistòria», com ell l'anomenava- era molt més important que els fets històrics que omplien titulars informatius i llibres d'història. La història de veritat, per a Unamuno, no era la dels manuals universitaris, sinó la història no explicada d'aquesta gent que tot just havia deixat rastre del seu pas per la Terra. I un país era aquesta gent anònima, no els seus figurons, no els seus reis i cortesans, no els seus polítics ni els seus grans personatges. No, l'important era aquesta gent que no inspirava l'interès de ningú. La intrahistòria. El callat, el silenciós, el que no cridava l'atenció.

Li preocupa, a la gent de l'autobús, el bloqueig polític? Estan inquiets per la més que possible convocatòria d'unes terceres eleccions? Els treu la son la situació política? Rajoy, Sánchez, Rivera, Iglesias? La veritat, no sembla que aquestes coses els preocupin massa. Suposo que els interessos d'aquests passatgers d'autobús són molt diferents i se centren en altres coses: aquesta persona de qui han de tenir cura, generalment una persona gran (en gairebé totes les famílies hi ha una persona gran, o diverses, per cuidar, amb la ingent quantitat d'energia i dedicació que això exigeix). O bé la preocupació per algú que està malalt, o per una feina que no apareix, o pels problemes per arribar a final de mes, o potser per una història d'amor que comença (o que acaba, qui sap). Aquesta és la intrahistòria d'aquests personatges, i per a ells és l'única que compta, l'única important. La resta -la història, les grans notícies, els grans noms públics- preocupa els informadors i els comentaristes -jo mateix-, i alguns curiosos, però en general no interessa gaire a ningú més.

I ells, aquests passatgers anònims de l'autobús, què opinen de l'època que els ha tocat viure? Es consideren afortunats? O tot el contrari: es consideren desgraciats per viure en una època de caos i confusió? Se senten segurs? Estan satisfets? Esperaven molt més de la vida? O es resignen a la que tenen? Voldrien canviar-la per una altra completament diferent? I si fos així, què estarien disposats a fer per ?aconse?guir-la? O es conformen amb la qual tenen? Són preguntes que no tenen resposta, ja ho sé, però un segueix fent-se-les quan baixa de l'autobús i es reincorpora a la rutina diària, sota la calor aclaparadora d'aquest estiu que, un cop més, ha batut tots els rècords de temperatures insuportables.