A l'escenari sobiranista hi estan pujant nous actors polítics, la concurrència dels quals no s'està valorant en la seva justa importància. Ada Colau de moment ha posat un peu damunt la tarima i Podem l'ha seguit a cegues. El primer que ha fet l'astuta alcaldessa de Barcelona és declarar-se «quasi independentista» i proclamar que, d'entrada, aposta per una sobirania associada a Espanya. L'independentisme més excloent no ha trigat a bombardejar-la, al mateix temps que l'ha fustigat tot l'unionisme, molt decebut perquè veia en Colau un mur de contenció contra el separatisme. Però la veritat és que la formació de l'antiga líder dels carrers barcelonins ha fet, en tan sols un parell d'anys, un camí que Convergència va trigar quaranta anys en recórrer. El mateix temps que van tardar els independentistes fugits del PSC.

Un polític d'ERC m'explica que si l'independentisme «vol aconseguir allò que no ens hem cansat d'escoltar sobre eixamplar la base social, ha de rebre forçosament amb llenceria sexi els Comuns i els de Podem». Alguns sectors d'ERC alerten que els pota negra de l'antiga Convergència els provoca arcades compartir destí i projecte amb el partit dels arreplegats. El que no em diu aquest polític és que dins d'ERC tampoc estan molt tranquils perquè, tard o d'hora, sobretot si Colau acaba fent el camí complet fins a l'independentisme, és molt possible que mossegui amb gana l'espai polític dels republicans.

PDC i ERC, per tant, es troben davant la disjuntiva de rebre amb els braços oberts els Comuns per potenciar el procés independentista, o menystenir-los per evitar que pesquin entre els seus votants. Menystenir-los, intentar fer-los passar per mals catalans o xiular-los, com és molt probable que facin alguns arrogants, seria un error gravíssim d'un sobiranisme necessitat d'engreixar percentatge.