QUÈ MEnJÀVEM DURANT LA GUERRA

11.09.2016 | 07:18

La guerra del trenta-sis marca un abans i un després en la vida del país. Moltes coses ja mai més tornaren a ser com abans. El daltabaix que es va produir afectà tots els aspectes de la vida dels que en fórem testimonis i en major o menor grau víctimes. Tots hi perdérem quelcom. Millor dit no tots, però sí la major part. Com en tots els drames col·lectius sempre hi ha una minoria que en treu profit. I també aquesta minoria d'aprofitats existí en aquest episodi de la nostra recent història. Entre les moltes malvestats que s'hagueren de suportar hi ha la de la gana que afectà la majoria de la població.
La divisió del país en dues meitats, el desgavell en els mitjans de comunicació, la crisi de la mà d'obra que repercutí en la producció, a causa de la mobilització de la joventut. El tancament de les fronteres... Tot contribuí a l'escassesa de productes alimentaris de primera necessitat. Escassesa que s'anà incrementant fins a arribar a una situació límit de carència gairebé total. El mercat d'abastaments anava esllanguint fins a arribar a desaparèixer del tot. Els productes que abans ens portaven a casa o que podíem comprar en el mercat de la Rambla o en les botigues que abundaven en el recinte urbà, ara les havíem d'anar a buscar en el seu lloc d'origen i gràcies que ens les volguessin vendre al preu que fos. La devaluació de la moneda implicà que es tornés a l'històric sistema d'intercanvi. I qui no tenia res per intercanviar no tenia possibilitat d'omplir ni mínimament el rebost.
Pocs anys abans del trenta-sis, l'Ajuntament de Girona havia prohibit la venda de llet directament del productor al consumidor, com s'havia fet tradicionalment. Les lleteres ja no pogueren passar per les cases. Havien de portar la llet a la Central Lletera i un cop tractada i envasada es distribuïa a les botigues de queviures on el consumidor la podria comprar. De bon matí el dia 20 de juliol del trenta-sis, alhora que es saquejaven i incendiaven temples i alguns establiments comercials, es destruïa la Central Lletera. Servei que estava ubicat a la cantonada de l'Avinguda Ramon Folc, amb el carrer de Real de Fontclara. En conseqüència el recent instaurat sistema de venda de llet esdevenia inexistent. Les lleteres ja havien perdut l'hàbit de passar per les cases, amb la marranxa i el petricó, i qui volia o necessitava llet s'havia de desplaçar fins a Palau, o Santa Eugènia o Sant Daniel amb un parell d'ampolles o una petita marranxa. I repetir l'excursió dia sí dia també.
Entre els establiments que foren saquejats el dia 20 de juliol hi havia el d'en Pere Trias, del carrer de l'Albereda-Rambla Verdaguer. Sacs i cabassos de tota mena de productes alimentaris foren llençats al carrer. Alguna dona faltada de recursos intentà recollir alguna cosa, i fou decididament apartada, mentre el capatàs de la brutal operació pontificava: "Nosaltres no som lladres, som revolucionaris". Algú dels que presenciaven l'insòlit espectacle, digué, a mitja veu i amb tota precaució "Algun dia potser ho tinguessin això que ara llencen". I el dia fatídic arribà. Aquelles mongetes, aquell sucre, aquell oli, aquell arròs que havien vessat al carrer, arribà un dia que s'hauria pagat a preu d'or; però no es trobava a cap preu.
Per posar una mica d'ordre en la distribució dels productes de primera necessitat s'establí la targeta de racionament. Però les quantitats que es podien comprar a preu de taxa amb la targeta eren tan minses que no cobrien més que una petita part del que era necessari. I aparegué l'estraperlo, els preus abusius, les cues d'hores i hores per comprar el poc que es posava a la venda. L'intercanvi de productes alimentaris per vestuari o calçat. De pa per tabac... Els viatges al món rural amb uns trens que no tenien hora de sortida ni d'arri?bada. O amb llargues caminades. Tot per aconseguir un quilo de patates, un bròquil o una col.
Les mestresses de cassa havien de fer jocs de mans per poder posar alguna cosa a taula a l'hora dels àpats. Truites de farina amb un ou per sis persones. Moniatos en lloc de patates. Les glans que abans eren menja de porcs, com el fill pròdig. Els xiulets, les beines de faves i pèsols... Amb farina de blat de moro es condimentaven uns plats de farro, que si no eren suculents sí que constituïen un bon aliment. Es feia realitat aquella cançó popular "Quan el pare no té pa, la canalla mengen farro, mengen far?ro ben espès". Les llenties eren de les lle?gums que encara es trobaven, i per molts eren el plat de cada dia. El pa que tradicionalment havia estat la base de l'alimentació va escassejar fins a l'extrem que el que es menjava tenia ben poc a veure amb aquells panets de Viena, o els llonguets, o els pans de crostons o les barres d'abans de la guerra. El pa de la guerra, quan n'hi havia, era negrós o groguenc, depenent dels succedanis que substituïen l'autentica farina de blat. En temps normal a l'hivern, a diferència d'ara que sempre hi ha de tot, si es volia menjar tomates havia de ser les que venien de Canàries. Aquelles tomates així com també els plàtans no es tornaren a veure fins després d'acabada la guerra.
El cafè desaparegué gairebé totalment del mercat. Era substituït pels més variats succedanis, entre els quals la malta i la xicòria. Els fumadors que no podien accedir al tabac cremaven tota mena d'herbes. I no era rar veure un senyor collint una burilla llençada pel que era més afortunat.
En molts terrats, eixides o en les galeries de les cases que donen al riu s'hi instal·laren gàbies per criar-hi uns pollastres o uns co?nills. I si es trobava amb què alimentar i fer créixer l'aviram hi havia la possibilitat de menjar una mica de carn, i precisament el pollastre que era la menja de luxe. En can?vi no era fàcil que en les carnisseries es po?gués comprar la carn que s'hauria desitjat, com els filets de bou i de vedella o les cos?telles de xai. No vaig conèixer ningú que digués que havia menjat carn de gat o de gos; però sí que es ben real que es deixaren de veure gats i gossos que rondessin pels carrers, com es veien en temps normal. O els animals, amb un agut sentit de conservació prenien precaucions, i no donaven la cara, o que sense fer-ne esment hi ha?via qui es dedicava a menjar gat per llebre.
Molta gent va perdre pes i era normal ha?ver de fer retocs en el vestuari per posar-lo a la mida d'uns cossos que havien perdut part o la totalitat del seu relleu. La man?ca d'alimentació propicià l'increment de malalties com la tuberculosi, que especialment afectà molts joves, en plena creixença. La gent somiava amb les menges que havien estat la base d'alimentació en temps normal. No en grans banquets, sinó en la dieta senzilla i normal, com el pa blanc, l'escudella, o les costelles a la brasa. Tot això abans normal i quotidià ara era el paradís perdut. Com que ni en els moments més tràgics hi ha qui no perd mai el sentit de l'humor també es feien acudits amb la manca d'aliments i amb la fatídica gana. En una publicació periòdica sortí un acudit en què apareixia el desguàs de l'apa?rell digestiu d'una persona cobert amb una teranyina. Com a símbol d'haver romàs inactiu.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema