La vida sembla un accident prodigiós que es manifesta en formes i en condicions ben diverses. Ho constatem al nostre planeta quan s'exploren grans profunditats oceàniques o ens endinsem en deserts, com el de Lut, on es poden assolir temperatures de setanta graus, incompatibles amb la nostra experiència quotidiana, però on campen espècies singulars de llagostes, aranyes o sargantanes. La descoberta per un equip encapçalat per Guillem Anglada-Escudé, de Proxima Centauri b, el planeta exterior al Sistema Solar més proper a la Terra, a 4'5 anys llum, amb unes característiques que el fan compatible amb la vida, no tan sols ha suscitat un comprensible entusiasme científic, sinó que alhora ha desencadenat un seguit d'elucubracions sobre la possibilitat que hi hagi vida i sobre una hipotètica colonització d'aquell planeta llunyà.

Aquestes reaccions ens parlen del comportament humà, de l'anhel insaciable de comprendre i de la pulsió expansiva i dominadora. A hores d'ara les tecnologies disponibles fan del tot impensable el desplaçament de cap persona per a un viatge que requeriria 30.000 anys, un lapse de temps que ens situaria, en la perspectiva del passat, al període de l'extinció dels neandertals. I convé recordar en aquest punt que, si l'univers que coneixem té aproximadament 13.800 milions d'anys i la Terra en té uns 4.500 milions, l'homo sapiens sapiens, la nostra espècie, s'origina fa només 200.000 anys. A tall de comparació, escau d'aportar la dada que els dinosaures van extingir-se ara fa 66 milions d'anys després de 160 milions anys d'existència.

Sense obviar que hi hagi altres universos, una opció que avui no podem descartar, el nostre té unes dimensions tan enormes que en deduïm una probabilitat alta de formació de la vida en diferents planetes o satèl·lits. De fet, la vida a la Terra s'ha nodrit probablement d'una interrelació amb cometes que hi han aportat aigua i dins del Sistema Solar sembla viable que certes formes de vida s'hagin pogut desenvolupar, per exemple, a Europa, el satèl·lit de Júpiter on es considera la possibilitat d'un oceà sota la seva closca gelada. Constantment ens sorprèn i ens impressiona la ment humana en tot el que és capaç de concebre i realitzar. Però alhora hi és evident el límit de la pròpia experiència, que condiciona el nostre punt de vista. Ens n'adonem en aspectes tan evidents com la representació en cossos humans, amb barba inclosa, de la divinitat. Ve a tomb recordar Xenòfanes quan assenyala que "si els bous i els cavalls (...) tinguessin mans, i amb les mans poguessin pintar i realitzar les obres que fan els homes, els cavalls pintarien imatges de déus semblants a cavalls, i els bous semblants a bous, i plasmarien els cossos dels déus de la mateixa manera que els seus, cadascun segons el propi aspecte". Cal celebrar que els camins del coneixement s'eixamplin i que posem a prova els nostres propis límits, per esforçar-nos a superar-los, però sense oblidar mai de tenir cura del que tenim a tocar i de l'infinit que ens envolta.