Si a Espanya hi hagués una mínima consciència democràtica, si el Rei "arbitrés i moderés el funcionament de les institucions" com li mana la Constitució, si els espanyols estiguessin amarats d'una mínima consciència històrica, si entenguessin que Espanya és plural lingüísticament, culturalment i territorialment, els executis corresponents, tant els de l'Estat com els de les respectives autonomies, tindrien en compte les perifèries: Galícia, Euskadi (quina propaganda més bona per a Otegi, darrerament!) i Catalunya. A l'Espanya centralista, les manifestacions d'ahir no els diuen res. Si no fos com dic, ara, Espanya no estaria en calçotets exposada a la riota d'Europa i del món sencer.
Tothom sap que les autonomies del "cafè per a tothom" no podien reeixir, perquè Catalunya i Euskadi havien gaudit d'autonomia republicana (i Galícia n'havia estat a punt). Totes tres, tractades com si fossin com les altres, se n'acabaran cansant i, per això, bona part de Catalunya, posant-se al capdavant, demana la secessió (les altres vindran al darrere). Catalunya, encara que algun membre de l'Executiu hagi dit el contrari per ignorància i manca de sentit històric, no és autònoma gràcies a la Constitució: amb la vinguda de Tarradellas recuperàrem l'autonomia republicana molt abans de la Carta Magna (contra la qual, per cert, ara que la sacralitzen, votaren la majoria de populars). Suárez era un gegant polític en comparació als lil·liputencs d'avui. El que ha estat un problema polític s'ha volgut fer passar per un problema jurídic i així l'executiu ha repicat la cabota d'un Tribunal Constitucional (TC), desacreditadíssim d'ençà que, amb membres caducats, va fer passar la seva veu per damunt de la del poble català que havia referendat l'Estatut. Quin mal que els fa l'art. 117, 1 de la Constitució: La justícia emana del poble i és administrada en nom del rei pels jutges i pels magistrats que integren el poder judicial, independents, inamovibles, responsables i sotmesos únicament a l'imperi de la llei. Si emana del poble, com un Tribunal pot contradir el poble? Si s'administra en nom del rei, com el rei pot deixar-la administrar malament? I com pot anar contra el nostre Parlament, que és l'expressió democràtica dels representants del poble de Catalunya?
Rajoy no es cansa de dir que les lleis s'han de complir. Depèn de quines lleis. La Llei orgànica de finançament de les comunitats autònomes (LOFCA), que potser es compleix? El sistema de finançament s'hauria d'haver revisat des del 2014. N'hem passat tres sense complir-ho, Montoro va fent la viu-viu, i ningú no es queixa ni al TC ni a cap tribunal internacional. Mentrestant Catalunya fa anys que és el tercer territori de l'Estat en aportació de recursos i resulta el desè en el rànquing de recursos per càpita rebuts. Si les dades es calculen a partir del cost de la vida, recula fins al 14è (la penúltima comunitat!). Res d'estrany que l'Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIREF), en l'informe del passat 20-VII, considerés "improbable" que Catalunya complís amb el dèficit del 0,7% del seu PIB (per a l'Aragó, Extremadura, País Valencià i Múrcia la qualificació era de "molt improbable"!).
El bo del cas és que el mateix Ministeri d'Hisenda, en el denominat sistema de comptes públics territorialitzats corresponent al 2013, admet que el dèficit fiscal de Catalunya amb el conjunt de l'Estat és de 8.800 M€, el 4,53% del PIB català. Ho van publicar el passat dia 3-VIII tots els diaris i el nostre Diari de Girona ho va fer amb esquemes i tot, deixant ben clar que el dèficit del 2011 havia estat de 8.455 M€ i el del 2012, de 7.423M€. Total, que el saldo fiscal per càpita donava aquest resultat: cada català aporta 1.303 € l'any i en rep 135€ l'any (la diferència és de -1.168€ cada any). Aquestes xifres, es poden comparar amb d'altres de publicades per Hisenda: Extremadura rep +2.478 € per càpita; Astúries, +1.935; Castella-Lleó , +1.839; Galícia +1.326... Els que paguem els benestar dels altres amb el nostre malestar, i per ordre, som Madrid (sense comptar l'"efecte seu"), Catalunya, Balears, País Valencià i Navarra.
Val a dir que aquests comptes, que haurien de fer vergonya arreu i portar a revisió la LOFCA amb urgència, contrasten amb els comptes del Departament d'Economia de la Generalitat, que per al 2012 fixava el dèficit en 14.623 M€, un 7,5% del PIB. Segons les dades de l'executiu espanyol, la diferència s'explica pel fet que el dèficit català prové d'unes aportacions de 9.818 M€ a canvi de rebre despesa pública per valor de 1.018 M€. No diuen res del fet que l'Estat empri el mètode càrrega-benefici, el qual imputa com a ingrés el prorrateig d'inversions efectuades a Madrid o en altres territoris, considerades beneficioses per a totes les comunitats (museus, Defensa i vagin comptant), a banda d'obviar, per als comptes de Madrid, el denominat "efecte seu" (hi van a parar impostos de grans empreses per la seva capitalitat). En canvi, la Generalitat empra el mètode de flux monetari, que atribueix les despeses en funció del territori on van a parar (que és força més equitatiu). Així i tot, la xifra final (els 8.800 M€ esmentats) és superior en 1.300M€ a la que Hisenda havia estimat per al 2012. I no els cau la cara de vergonya! (Des del 2014 els comptes tenen lloc dins un projecte d'investigació dependent de la fundació SEPI elaborat pels acadèmics Àngel de la Fuente, R. Barberán i E. Uriel. Acadèmics de veritat o llepes emmordassats del Ministeri?)
Per això els requeriments de Junqueras. Si Espanya, a principi d'any, disposava d'un objectiu de dèficit d'un 2,8% i Brussel·les l'hi augmentà en un 3,6%, cosa que el passat mes de juliol, amb la promesa de més retallades (15.000M€) i un dèficit del 3,1% per al 2017, li tornà a augmentar fins a un 4,6% de dèficit (per al 2015 el límit era 4,2%), per què no es reparteix aquest baló d'oxigen, atès que l'AIREF fins i tot ha suggerit de fer un repartiment asimètric per alleugerir les càrregues de les comunitats més mal parades?
A Montoro no se li ha vist la cara en tot l'estiu i de Rajoy... no se'n pot esperar més del que ha donat en el darrer debat d'investidura. Finalment la dreta s'havia unit i C's volia servir-se del seu suport a la investidura per assolir el que no ha pogut dur a terme al Parlament català: carregar-se la immersió lingüística del nostre sistema educatiu avalat arreu. Seguien tractant de convertir en ideològic i polític un fet que és pedagògic. No hi ha ningú, llevat d'ells, que no demani el català com a llengua vehicular a Catalunya: allò del trilingüisme és més caduc que els antics dos rals del foradet. Altrament, el pla d'emergència social de 7.300 M€ que demanaven al PP a la taula de negociacions duien com a contrapartida cobrar el 10% a tots els amnistiats fiscals ad kalendas graecas (en comptes del 3%) i fer-nos creure que es carregarien el Senat (amb majoria del PP)i les Diputacions. En altres paraules, una LAHAPA emmascarada.
Ni el passat dia 31, segona jornada de la primera sessió d'investidura, ni en la segona sessió, del passat dia 2, Rajoy es podia sortir amb la seva, tot i les amenaces de terceres eleccions per Nadal. I què va fer tot seguit? Posar-se a dialogar amb Catalunya o Euskadi? Ca, barret! Assistir a les reunions del G-20 a Hangzhou (Xina) tot i estar en funcions. I deixar Espanya en calçotets, perquè Sánchez és massa poca cosa davant dels seus barons per gosar pactar amb els podemites i auscultar una mica els anhels d'Euskadi (Aitor Esteban ja va prometre un altre front obert) i de Catalunya. Rajoy i Sánchez ho deixen tot per a les eleccions basques i gallegues. Són incapaços de sintonitzar amb el discursàs que els engegà Tardà i els posà tan nerviosos. Quan ho hagin de fer moguts per les circumstàncies més constrenyedores, ja no hi seran a temps. Ja ho hem dit: lil·liputencs.
