Byung-Chul Han és un filòsof d'origen coreà establert a Alemanya des de fa tres dècades. La seva obra La agonía del Eros és una altra reflexió il·luminadora sobre l'amor en el temps present. Segons Han, només l'amor o Eros (Han escriu aquesta paraula en majúscula per referir-se a l'amor de parella) ens pot alliberar del narcisisme que regna a la nostra societat. Han defineix el narcisisme com la incapacitat del subjecte de definir el seus propis límits, el que fa que vegi l'altre com una projecció de si mateix i no sigui capaç de conèixer-lo com a tal altre.

Segons Han, "la depressió és una malaltia narcisista. Hi porta una relació amb un mateix exagerada i patològicament recarregada. El subjecte narcisista-depressiu es?tà esgotat i fatigat de si mateix". Mentre que l'amor "arrenca el subjecte de si mateix i el porta a fora, cap a l'altre". Aquesta visió de Han és semblant a la de Benet XVI, quan a Deus Caritas Est núm. 6 es refereix a l'amor com a èxtasi, en el sentit de sortida alliberadora d'un mateix mitjançant la donació a l'altre. Per Han, l'amor, al contrari del pur se?xe, és una relació que no es pot traduir en termes de poder, sinó que suposa l'entrega a l'altre i l'abandonament d'un mateix.

Han fa el contrast entre la mera vida i la vi?da bona. Aquest últim és un terme aristotèlic que designa la vida virtuosa, la que busca la veritat i el bé, i que s'identifica amb la veritable felicitat. Han exposa que avui la defensa de la mera vida queda de manifest amb l'absolutització de la salut, que esdevé objecte de veneració. I afirma que el capitalisme absolutitza la mera vida, i margina la vida bo?na. Han sosté també que la pornografia profana l'amor i anul·la la pròpia sexualitat. I que el capitalisme intensifica la pornografia a la societat, en tant que ho exposa tot com a mercaderia i ho exhibeix. Trobo molt encertat l'ús de la paraula profanació que fa Han per descriure la situació actual de banalització del sexe. Plató va divinitzar la unió de l'home i la dona, en tant que, segons ell, engendrar i procrear són quelcom immortal que hi ha en l'ésser vivent, que és mortal (El banquet, 206 c). Per tant, la unió sexual no es pot banalitzar, mai es pot viure o veure com un mer entreteniment. Ella té un valor sagrat per qui comparteix una visió transcendent de la persona i del món, i en tot cas, un valor existencial innegable com a forma de transmissió de la vida humana.

Han recull el punt de vista de la sociòloga francesa Eva Illouz, que afirma que "el subjecte modern percep cada vegada més els seus desitjos i sentiments de forma imaginària a través de les mercaderies i les imatges del mitjans". I això té conseqüències: "eleva el llindar d'aspiracions masculines i femenines sobre els atributs desitjables de la parella i/o sobre les possibilitats d'una vida en comú. Per això, avui es genera decepció amb més freqüència. La decepció ve de la mà de la imaginació". Segons Illouz, la cultura de consum estimula el desig i la fantasia, i posa de manifest com ja a Madame Bovary, escrita fa més d'un segle i mig, el desig consumista i el romàntic es condicionen recíprocament.

Han exposa que "el neoliberalisme porta a terme una despolitització de la societat, i en això exerceix una funció important la substitució de l'Eros per sexualitat i pornografia". I això fa impossible una acció comuna, un nosaltres. A la pura sexualitat li manca l'alteritat. I la pornografia aguditza la situació, perquè esborra totalment l'altre. En canvi, l'amor és un esdeveniment que trenca la perspectiva de l'un i fa sorgir el món des del punt de vista de l'altre.

Crec que la visió de Han posa en evidència la crisi del discurs polític avui dominant en relació amb l'amor de parella, la sexualitat i la família. Una ideologia originàriament d'esquerres però que avui ha estat assumida acríticament per gairebé tots els partits. Davant d'això s'ha de dir que l'alliberament sexual pertany al segle XX. De la mateixa manera que el romanticisme, com a reivindicació del sentiment, és un guany del segle XIX. En el segle XXI l'amor de parella ja té unes altes dosis d'emotivitat i d'alliberament sexual. Però en la nova realitat es continuen potenciant aquests elements, amb una cultura i unes lleis que donen total prioritat a l'interès individualista per sobre dels vincles i de les necessitats de la comunitat familiar, la qual cosa fomenta encara més el narcisisme i l'egocentrisme dominants.

I això és fer el joc al capitalisme i al neoliberalisme dominants, els quals, tal com expo?sa Han, busquen despolititzar la societat, aïllar les persones, i fer impossible el nosaltres. El primer nosaltres és la família. Quan la fidelitat als vincles familiars se subordina al desig i a l'interès individuals, quan la fermesa d'aquells vincles depèn de quelcom tan inestable com els sentiments i les emocions, es trenca la solidaritat humana en el seu nivell bàsic i fonamental.

Acabem amb unes paraules del papa Francesc: "La societat i la política no acaben d'adonar-se que una família en risc perd la capacitat de reacció per ajudar els seus membres". (...) "Ningú pot pensar que debilitar la família com a societat natural fundada en el matrimoni és quelcom que afavoreixi la societat. Succeeix el contrari: perjudica la maduració de les persones, el conreu dels valors comunitaris i el desenvolupament ètic de les ciutats i dels pobles". (Amoris Laetitia)