De vegades un viatge en autocar resulta més il·lustratiu que cent assajos de sociologia. Fa un any vaig fer un llarg recorregut en un d'aquests autocars de línia que tot just apareixen en les nostres pel·lícules més cool. Un dels passatgers era una noia que portava els braços coberts de tatuatges. Cada vegada que l'autocar passava per davant d'un cementiri, aquella noia se senyava. En el nostre imaginari, una noia gòtica amb dracs tatuats és qualsevol cosa menys algú que se senya quan passa davant d'un cementiri. Però aquella noia ho feia, igual que ho havien fet la seva àvia i la seva besàvia. Per què? Això no ho sabem, però el que sí sabem és que la majoria d'estereotips sociològics que creiem indiscutibles no se li podrien aplicar a ella. La realitat sempre és molt més complexa que totes les teories amb què intentem explicar-nos-la.
En aquest mateix viatge vam passar per davant d'una urbanització en la qual un pare que ja no era jove jugava una partida de minigolf amb el seu fill. Jo tinc l'edat (antediluviana, s'entén) dels que vam assistir sorpresos a l'aparició de les primeres pistes de minigolf en els hotels de la costa. A les primeres comunions, mentre les nostres famílies xerraven al menjador, els grans ens enviaven a jugar a minigolf, que llavors ens semblava una activitat molt moderna i acabada de portar d'Amèrica. Però això, és clar, va ocórrer fa cinquanta anys. Ara ja ningú no se'n recorda del minigolf, excepte aquell pare probablement divorciat i el seu fill de sis o set anys, que jugaven una partida en un circuit buit d'una urbanització que també semblava buida. Estava clar que el fill encara no havia après a tractar el seu pare, que era gairebé un desconegut per a ell. Però el nen acceptava jugar amb el seu pare aquella avorrida partida de minigolf perquè no tenia alternativa. Aquell gairebé desconegut que jugava amb ell era el seu pare, a qui d'alguna manera s'havia d'habituar mentre li toqués compartir-hi una part de l'estiu. Pitjor seria haver d'estar tancat en un apartament, sense amics ni familiars en aquella urbanització que semblava deserta. I molt pitjor encara seria haver d'acceptar la seva mitja orfandat i la intempèrie existencial que això significava. Per tant, el millor per a ell era creure que ho estava passant bé amb el seu pare mentre jugaven aquella partida en un lloc fantasmagòric.
Fa uns dies, veient a la tele la sessió d'investidura, em vaig enrecordar d'aquell pare que jugava amb el seu fill al minigolf. Els electors necessitem creure que tenim una espècie de pare putatiu que es preocupa de nosaltres, ni que sigui durant una part de les vacances, i per això ens entestem a dipositar la nostra confiança en aquests polítics als quals tot just coneixem (igual que ells tampoc saben res de nosaltres). I encara que no ens creguem gairebé res del que ens prometen -l'any que ve et portaré a la platja, l'any que ve anirem a Disneyland, l'any que ve tot anirà millor-, ens entestem a creure'ns les seves mentides perquè no tenim res més a què aferrar-nos. L'ésser humà necessita sentir-se protegit, i aquests polítics que diuen parlar en el nostre nom -encara que la nostra vida no sembli interessar-los gaire- compleixen aquest paper llunyanament protector. És cert que el seu sistema polític està tan desfasat com les velles pistes de minigolf que encara sobreviuen en algunes urbanitzacions. I és cert que el que diuen i fan amb prou feina té sentit en el món dels "Youtubers" que tenen un milió de retuits si ?escriuen "llimonada" en el seu compte de Twitter. Tot això és veritat. Però seria molt pitjor per a tots saber que no hi ha ningú que fingeixi ocupar-se de nosaltres. Per la resta, ells saben molt bé que les seves mentides responen a la nostra necessitat de creure en alguna classe d'engany que ens tranquil·litzi i ens consoli. I ells saben també que uns i altres ens assemblem molt: els seus defectes són els nostres defectes; les seves mancances i els seus errors són també els nostres. Per molt que ens queixem, compartim amb els polítics moltíssimes coses, igual que aquell nen del minigolf compartia moltes coses, que ell mateix ignorava o preferiria ignorar, amb aquell pare gairebé desconegut. I si els polítics fracassen ara i es veuen obligats a convocar unes terceres eleccions que tampoc resoldran res, el seu fracàs serà el nostre fracàs. I la seva vergonya hauria de ser també la nostra pròpia vergonya.
