MONTSERRAT VAYREDA

12.09.2016 | 00:00

i en el millor dels meus somnis mai hagués pensat que un dia de novembre coneixeria una princesa i que anys més tard, un dia de setembre, n'explicaríem la seva vida i obra en un espai tan poètic com el Pati de les Magnòlies de l'antic Hospital de Santa Caterina de Girona. Enguany, el 16 de setembre a les 21h, dins l'acte de Nit de Poetes, organitzat pels Amics de la Unesco de Girona, s'homenatjarà Montserrat Vayreda, segurament la gran senyora que jo vaig conèixer una tarda de tardor de ja fa uns quants anys, se'm va revelar en un instant de la trobada com la vella Dama del País de les Lletres i els Versos atramuntanats. La vaig visitar al seu càlid cau de repòs a la capital de l'Empordà, acompanyat d'un sol d'hivern de mitja tarda que li confe?ria una aurèola de personatge inventat. M'explicà que molt anys abans havia viscut tancada voluntàriament dalt d'una petita torre, en un castell familiar perdut, amb quatre parets d'amples finestrals, sotmesa a tots els vents i amb l'únic delit d'escriure versos i cartes a altres prínceps i princeses de reialmes semblants als seus.
Me l'imagino amb la mirada perduda, contemplant el circular paisatge, verd, feréstec, muntanyós, suau, en definitiva canviant, del seu que també és el nostre petit país català. La noble Dama, com una sentinella de l'Art, anava amuntegant versos i estrofes convertint-les en metafòrics totxos d'una torre interior encara més alta, més forta i més perdurable que la que l'hostatjava. Un dia va deixar la seva atalaia de la vida, d'aquella vida que passa per dins i per fora i sense oblidar el seu artístic llinatge es va barrejar amb el poble i aquest, agraït per tot l'aliment espiritual que els havia donat, la va acollir i la va estimar fins als nostres dies.
Recordo el moment que ella em va agafar de la mà i m'ensenyà amb naturalitat els seus premis de la vida: quadres, llibres, fotografies de família... en definitiva els records que l'apuntalaven. La Princesa delicada em va fer una pregunta que semblava no tenir cap malícia: tu escrius també poesia? El meu avergonyit "no" per resposta no la va entristir, ans al contrari, li provocà una petita i amagada rialla de complicitat. Segurament perquè sabia que havia llançat el dard màgic provocador de reptes, complint així la bella missió d'un oracle diví: escampar la llavor que germina inquietuds, preguntes vestides d'esforç futur, i que t'obliguen inevitablement a veure els dies que et queden amb ulls de lluitador poeta novell. Com diu un del seus versos: "Éamb una enfilerada de preguntes, el cistellet dels llavis vas omplint. Cada resposta meva et reconforta, et dibuixa un camí, t'obre una porta, i t'ajuda a sortir del laberint".
Ara l'entranyable princesa, la de la paraula senzilla, justa i ben trobada, la del vers amable carregat de sentit i sentiment, ja no hi és, i jo, com un humil vassall del seu regnat, crido amb totes les meves forces: llarga vida a la princesa Montserrat!

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema