Cada 11 de setembre, des d'en fa cinc, el poble de Catalunya surt massivament al carrer per reclamar quelcom tant elemental i democràtic com és poder decidir el seu propi futur. És cert que bona part de la classe política espanyola s'hi oposa, però la seva oposició està sota sospita de no defensar cap altre interès que el dels mateixos polítics, ja que es quedarien amb un país més petit i més pobre per governar, si finalment els catalans decidissin marxar d'una Espanya que il·lusiona cada dia a menys gent d'aquí.

Per evitar la pèrdua de poder i de sous, els polítics espanyols de qualsevol color (amb matisos pels que es guarneixen amb el lila) no coneixen ni escrúpols, ni fronteres. Dia rere dia demostren la seva total incapacitat per exercir la seva funció més elemental: la de «pactar» amb companys d'altres partits la formació d'un govern. Però en lloc de reconèixer el seu fracàs i marxar, s'aferren als seus càrrecs amb valor i fanfarroneria, tot carregant amb demagògia, populisme i prepotència contra les aspiracions sobiranistes d'un poble que mai han sabut seduir. I així, com qui no vol la cosa, porten Espanya a les terceres eleccions en poc més d'un any. Els seus «tentacles» fins i tot han aconseguit convertir la major part de la premsa espanyola en una «caverna» que, lluny de tota objectivitat, analitza els esdeveniments a casa nostra des d'una òptica totalment subjectiva i compromesa amb el poder. Només així es pot explicar que les dues principals cadenes privades de TV «obrissin» els seus informatius d'ahir tot barrejant imatges de la multitudinària, pacífica i democràtica reivindicació de centenars de milers de ciutadans, amb d'altres de la crema de fotografies del rei espanyol i de fotocòpies de portades de la «seva» Constitució, per part de quatre cràpules de les CUP. I la premsa escrita tampoc dóna gaires esperances: els seus titulars emfatitzaven sobretot la suposada «pèrdua» de suport popular, perquè enlloc d'un milió i mig, «només» hauríem sortit prop del milió de ciutadans al carrer.

Així, es dóna la curiosa circumstància que els polítics sobiranistes del Parlament de Catalunya, que malgrat totes les adversitats (internes i externes) sí intenten complir el seu mandat de crear les condicions necessàries perquè els ciutadans puguin decidir sobre si volen un estat propi o no, són els que mantenen amb «vida» els polítics d'una Espanya cada cop més aïllada de les democràcies del món occidental, i no tan sols per la seva deriva absolutista contra Catalunya, sinó també per la seva incapacitat d'aportar estabilitat i regularitat econòmica i social a Europa.