Cinc diades multitudinàries seguides són un fenomen sense precedents, i que el total de manifestants d'enguany hagi estat més o menys com el de l'any passat és anecdòtic. Al capdavall, no disposem de cap institució acadèmica que compti manifestants amb rigor científic i mètodes homologats. L'important és constatar com, cinc anys després, es continua acumulant empenta perquè tota aquesta gent comparteix una convicció bàsica: forma part d'una nació que vol decidir el seu futur. Aquest és el motor essencial de la persistència que envia un missatge en moltes direccions i, en primer lloc, en direcció als mateixos manifestants i als que comparteixen els seus anhels.

La cita d'aquest any ha vingut precedida per un cert nombre de sacsejades en la traducció institucional del sentiment nacional. Les eleccions del 27 de setembre van donar una majoria independentista que ha mostrat serioses dificultats per actuar unida, fins a l'extrem que no ha sabut aprovar uns pressupostos, i d'aquí a setze dies el president Puigdemont afronta una qüestió de confiança -amb clares perspectives de superar-la-. La irrupció d'un nou espai polític, la galàxia Comuns, que defensa el dret a decidir però no la independència, ha propiciat enfrontaments gens subtils i desqualificacions grolleres entre persones amb molt camí per fer plegades. Només faltava el fantasma del tripartit. Però votants, simpatitzants i afiliats dels diferents grups d'aquest univers dispers i una mica crispat es van trobar diumenge braç a braç a les manifestacions, com cada setembre. I aquesta vegada les dues més altes personalitats institucionals també hi eren, trencant la distància que separa el carrer de les institucions. O semblant que ho feien.

Part de l'independentisme governant insisteix que aquesta haurà estat la darrera Diada autonòmica i que la propera ja celebrarà la República Catalana. La immensa majoria de manifestants així ho voldrien. Però per fundar un estat independent per secessió d'un altre calen més coses que centenars de milers de persones al carrer. Pot ser una condició necessària, però no és suficient. Cal també una veu clara expressada en unes urnes per majoria indiscutible, i cal el reconeixement dels altres estats, començant per aquell que es pretén abandonar, i que no és un petit estat en via de desaparició, sinó la quarta potència de la zona euro. El seu actual desconcert no durarà per sempre.

Potser en la propera Diada la gernació sortirà al carrer per exigir a Madrid que deixi de posar traves al referèndum, o potser estarem a la vetlla d'unes eleccions constituents/plebiscitàries. No és tan probable que celebri l'existència ferma d'una nova república, però vés a saber. En tot cas, el sentiment nacional català tindrà motius per manifestar-se, multitudinàriament, un any més.