Mares i pares, després de deixar els nens al col·legi, fan petar la xerrada. En un dels grups es parla apassionadament de la necessitat d'una Catalunya independent. «Som catalans, no espanyols!», brama una jove amb un accent andalús inconfusible. La majoria dels assistents assenteixen amb vehemència i la resta es fan els desentesos. Hi ha una dona que abaixa el cap, es refrega les mans i, amb un adéu tímid, abandona la reunió d'esquitllentes. Amb el pas apressat s'allunya del centre escolar i uns sanglots acompanyen les llàgrimes que s'afanya a eixugar. Ella se sent tan catalana com espanyola. No vol sentir-se estrangera quan visiti la seva família a Jaén.
Tampoc comparteix la visió que atribueix als compatriotes de fora de Catalunya la culpa de tots els mals soferts pels catalans. S'adona de com la rancúnia contra els altres catalans que no volen la independència s'instaura en les converses i s'escampa com una taca d'oli.
Anys enrere, a l'empresa on treballa hi havia una camaraderia envejable entre els companys que pertanyien a diverses nacio?na?litats i parlaven diferents idiomes. Ara, en canvi, a l'hora de l'entrepà es formen capelletes separades que s'observen amb recel i desconfiança.
No entén aquesta malvolença que es res?pira en certs ambients envers els qui no vo?len separar-se d'Espanya. La seva experiència vital es constreny a aïllar-se de la rea?litat, a no defensar les seves opinions per no ser assenyalada com a desafecta a la causa i, en definitiva, passar desapercebuda. Viu un exili interior, dolorós i desconcertant.
Algunes nits, quan el seu home li explica històries de la feina, li agafen esgarrifan?ces. Ell treballa de cambrer al bar de la canto?nada i li arriba la xerradissa dels clients, asseguts als tamborets i repenjats a la barra. L'altre dia, dos joves exaltats discutien com desempallegar-se dels catalans que se senten alhora espanyols. No es posaven d'acord amb la solució. Expulsar a tots els qui no parlin català? Internar-los en centres de reeducació? Classificar-los com a ciutadans de segona amb drets limitats?
Ella no vol continuar sentint més bajanades. Nota un calfred que li recorre el cos i s'arrauleix encara més al costat de l'altre. I tots dos es conjuren per resistir. S'adormen taral·lejant aquella vella cançó del Dúo Dinámico: «Resistiré para seguir viviendo / soportaré / los golpes y jamás me rendiré / y aunque los sueños se me rompan en pedazos / resistiré, resistiré.»
Malgrat els intents dels independentistes d'arrabassar-los els símbols, la Diada de l'Onze de Setembre és la festa de tots els catalans; Els segadors és l'himne de Catalunya, i la senyera, quatre barres vermelles en fons groc i sense estel, és la bandera catalana.
