Les manifestacions independentistes de diumenge a diferents indrets de Catalunya foren un èxit rotund sense discussió, per molt que el ministre Rafael Catalá intenti parlar de xifres de participants i d'impressions subjectives que només palesen una ignorància supina sobre què passa a casa nostra.
Cinc anys seguits exhibint múscul no és fàcil. Encara que hi pugui haver gent desinflada, l'Onze de Setembre va tornar a ser una gran festa de famílies senceres que amb alegria expressaven el seu desig de veure un dia una Catalunya independent.
Ara la pilota torna a ser a la teulada de les formacions polítiques, perquè tard o d'hora hauran d'engegar la carrera dels darrers cent metres. I en aquest sentit la unitat del carrer ha de ser també la unitat dels partits. Malauradament, l'acte de commemoració dels 40 anys de la Diada de Sant Boi no ho va a ser i això no coincideix amb el clam del carrer a on la majoria de ciutadans aparquen la ideologia en favor de l'objectiu.
El president Puigdemont ha estat molt prudent en les declaracions d'aquestes darreres hores. Insisteix en un referèndum pactat amb l'estat abans de tirar pel dret i assistir a un xoc de trens que no se sap ben bé com pot acabar. Mentre el PP continua esgrimint la por amb sortides de to lamentables com les de García Margallo, comparant l'inde?pendentisme amb el terrorisme.
Ara, però, a l'escenari sorgeix un nou personatge que segons diuen molts tertulians radiofònics té una ambició desmesurada. És l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau. El seu discurs és d'una ambigüi?tat calculada i busca allò tan amanit del peix al cove i passar el rasclet, com deia Jordi Pujol. Colau aspira a la presidència de la Generalitat i això mou el trencaclosques polític. Junqueras ja ha desmentit això d'un possible tripar?tit, però ERC té un competidor amb el qual no fa gaire temps no comptava. Els comuns han guanyat les eleccions generals a Euskadi i a Cata?lunya i volen repetir l'èxit en una contesa autonòmica. L'alcaldessa i el vicepresident tenen un espai polític molt semblant des del punt de vista sociòlogic i la seva convivèn?cia no serà fàcil.
En un escenari a un any vista -en política, un any pot ser molt llarg- hi haurà formacions que difícilment sobreviuran. Els vots de la CUP no es mantindran i el pastís se'l repartiran ERC i la coalició d'esquerres en la qual participarà Podem. Per la seva banda els exconvergents ho tindran molt pelut, mentre PSC, PP i C's no passaran de residuals en clau catalana.
El gran debat serà a les files d'ERC. Què faran? Continuaran a l'esquerra parlamentària o bé s'obriran cap al centre polític de caire liberal i dels temps d'en Jesús Prujà i altres. Si el Partit Demòcrata Català punxa, el centre té un espai que caldrà cobrir i en aquest sentit ni el PSC ni PP ni C's ho faran. No ho tindran senzill els republicans, però a hores d'ara són els més ben situats per forjar el pal de paller que durant tants anys va capitanejar Jordi Pujol. I davant l'amenaça de Podem, a Junqueras no li interessa que l'antiga Convergència s'estavelli.
Vénen uns mesos que seran convulsos a Catalunya, sense cap mena de dubte. El poble ja ha dit la seva en aquest Onze de Setembre i ara són els partits que han d'actuar sense por, abans que hi hagi un desencís que des del bàndol independentista ningú no vol. Mentre, el PP amenaça i el PSOE mira cap a un altre costat. Com sempre.
