Tretze anys. En van passar tretze des que Dalí va anunciar que volia tenir un museu a Figueres fins al dia que el va inaugurar.
Això no és res. Ja en fa vint que esperem que facin alguna cosa de profit amb la casa natal del pintor. Vint.
Segur que Marià Lorca no s'ho imaginava pas quan, l'any 1995, ens va anunciar -ben cofoi- que l'Ajuntament havia comprat la planta baixa i l'entresòl del número 6 del carrer Monturiol. L'alcalde Lorca confiava que si els oferia a la Fundació Gala-Dalí, tot seria molt ràpid. Pim, pam!
Però el full de ruta de Ramon Boixadós anava per una altra banda. El president se'n va despenjar dient: «Vés a saber en quin pis va néixer Dalí. No tenim cap paper que ho demostri». I demà serà un altre dia.
Quan tot l'edifici va passar a ser municipal, l'any 2001, l'alcalde Joan Armangué va tornar-hi. Va anunciar que el volia convertir en casa-museu i obrir-lo el 2004, pel centenari del naixement de l'artista. El seu desig no es va complir.
Molt més patètic va ser el paperot de la Carme Chacón, ministra d'Habitatge: el 2008 ens va firmar un conveni per subvencionar la rehabilitació de l'edifici amb un milió d'euros. Els quartos no van arribar mai. Igual que no ho faran, de moment, els cinc-cents mil euros que ens van prometre, l'any passat, Enric Millo i el Ministeri de Cultura. Quina colla de bocamolls!
Les dècades passen, els rellotges s'estoven, els despropòsits s'acumulen i la casa continua tancada al públic.
Tot plegat farà bona la dita, tan daliniana ella, que a Figueres comencem les cases per la teulada.
