Aquests són dies d'ànims oscil·latoris. A una hora desitges que s'acabi la comèdia dels embolics de la investidura i passi d'una vegada el que passarà de totes maneres -és a dir, que el PP tornarà a governar-, i abans que la cafetera hagi agafat temperatura la ràdio porta noves que t'impulsen en sentit contrari: guerra sense treva als impresentables. Entre la ?deses?perança i la indignació: aquest és el recorregut en què fa voltes la sínia de la polí?tica espanyola. Hi manca l'esperança, que seria la sortida del cercle viciós. L'esperança d'alguna cosa diferent, positiva, lluminosa, constructiva, neta, ventilada, remullada per una gran cascada d'aigua fresca que s'endugui tota la porqueria lluny, més enllà de la memòria. Però no hi ha manera. A mitja volta de la sínia nomenen l'exministre Soria per al Banc Mundial, i a l'altra mitja volta Podem es manifesta incompatible amb Ciutadans. Mitja volta més i el PP usa un tecnicisme perquè De Guindos no doni la cara. Completem el gir amb Podem manifestant-se incompatible amb Ciutadans. Reprenem el cercle i Interior perpetra judicis d'intencions que no li pertoquen per no inscriure el partit exconvergent. Continuem, i una enquesta augura majoria absoluta del PP a Galícia. I així gira la roda i el cargol sense fi sembla que es mogui però no es belluga del seu lloc. Entre el convenciment que això no pot ser i el descobriment que no és possible que deixi de ser d'aquesta manera.

Llavors algun amic et toca l'espatlla per reclamar la teva atenció, i et diu que hi ha una sortida: abandonar la roda i la gàbia sencera. Que s'ho facin, nosaltres no som d'eixe món, anem a construir la nostra pròpia casa. Però és una casa amb pou, amb bassa i amb sínia que fa voltes per pujar l'aigua del pou cap a la bassa, i regar els tomàquets i les escaroles, les albergínies i les mongetes tendres o seques. De la sínia no ens n'escapem. N'és una altra, amb protagonistes i situacions diferents, però no per això deixem de fer voltes sense moure'ns de lloc. I també en aquesta roda el moviment va i torna de la indignació a la desesperança i d'aquesta a la indignació. Amb la diferència que, de tant en tant, hi ha sincers, massius, engrescadors i lluminosos esclats d'esperança.

Justament la diferència entre les dues sínies és que una fa temps que no veu cap raig de llum, talment com si penés una condemna a la foscor eterna, mentre que l'altra no para d'albirar o d'imaginar finestres obertes i balcons amb aspecte de promesa d'un futur perfecte.