El neofalangisme

14.09.2016 | 00:00

«El líder s'encimbella en el poder total fugint de la púrria ruïna i amorfa, que ha de ser menyspreada o ignorada perquè són púrria per naturalesa»

Al'any 2016 hi ha individus que enyoren el règim dictatorial pensant que tot els aniria millor, la vida en general, els negocis en concret, però també la seva vàlua i dignitat serien respectats, admirats, temuts, en canvi la democràcia els ha desemmascarat posant en evidència la seva mediocritat intel·lectual i cultural, igualment la seva falta d'honestedat.
La seva existència en el període franquista era fàtua, se sustentava en aparences, en influències i en el poder de la por sobre la població. Fa molts anys de la mort d'en Franco, el 20 de novembre de 1975, però ells pouen en la memòria vivències agradables de l'home que protegia els seus interessos i que la maleïda democràcia (govern dels pobres i dels ressentits) els ha desmantellat. Hi ha persones que són franquistes de cap a peus, però no tenen consciència de ser-ho.
Alguns d'aquests ancians van viure dins del franquisme, xapats sentimentalment i moral a l'antiga, i sospiren encara per aquell oripell pompós, altres, de més joves, han rebut un adoctrinament en la idealització de la dictadura i en l'exaltació de la milícia, com a salvaguarda dels valor eterns, degut a la disciplina espartana i l'estructura jeràrquica, i estan convençuts que durant els llargs i foscos anys del règim autoritari hi havia més benestar social i ordre, menys corrupció i si no hi havia llibertat llavors, això tampoc els importaria perquè ells farien el que voldrien, i ja se sap que per a les elits dirigents oligàrquiques la llibertat en el sistema democràtic és sinònim de llibertinatge i d'immoralitat.
Les persones de noble llinatge no volen ser lliures perquè ja ho són, la llibertat sols la demanen els desheretats, la plebs insatisfeta i envejosa. Encara, malgrat els anys de democràcia, entre alguna gent perdura la concepció aristocràtica del poder, que només poden retenir aquells que la sort del destí els ha fet néixer en l'antiga estirp o que per propis mèrits han ascendit a un estatus culturalment superior, allunyat del populatxo àgraf. Aquesta és la ideologia del més pur falangisme.
Aquesta idea tan característica del falangisme va portar intel·lectuals a afiliar-se al feixisme en versió hispànica, a la Falange Espanyola, com una exaltació d'una classe minoritària i messiànica, obligada a complir una missió divina com la de regir els destins de la nació. Estic parlant d'en Félix de Azúa, cèlebre no per la seva literatura, cap assaig ni llibre memorable, ni per la seva ascensió a la Real Academia, sinó per les diatribes contra Catalunya; fa uns mesos va erigir-se com un petit déu que dictamina quina tasca laboral han d'exercir les persones i així, segons ell, Ada Colau ha de deixar l'alcaldia de Barcelona i muntar una parada de peix en un mercat o fer de mocadera en la matança del porc, perquè segons ell hi ha feines per a dones -senzilles i sense preparació universitària- i altres de més dignes pels homes. L'alcaldessa amb bon criteri el va titllar de classista i masclista.
Sembla que ocupar una butaca a la Real Academia dona patent de cors per poder dir qualsevol animalada, es deuen sentir blindats per tots els acadèmics que ho han estat, pels que ho són i pels que ho seran. Perquè no és pas l'únic cas, Arturo Pérez-Reverte també és famós per les seves bretolades. Aquests poca-soltes pontifiquen campanudament i es rodegen de persones del seu nivell tot menyspreant la genteta sense títols universitaris.
Félix de Azúa, com m'ha fet notar un bon amic, té una versemblança amb Ernesto Giménez Caballero, exsocialista, i l'introductor del feixisme, estaticista i teòric de la Falange. En els seus orígens com a escriptor fou el portaveu de les avantguardes europees. No em sorprèn que el falangisme en el seu context històric (1934) exercís en alguns il·lustres pensadors una gran fascinació intel·lectual i literària, homes ínclits com Dionisio Ridruejo, Sánchez Mazas (pare de Sánchez Ferlosio, autor d'una de les millors novel·les en castellà del segle XX, El Jarama), Laín Entralgo, Edgar Neville, Manuel Machado, Leopoldo Panero, Ignacio Agustí, i per alguns en Josep Pla.
La gran diferència entre ambdós és que E.G. Caballero té una copiosa obra literària i l'Azúa no, però el seu comportament respecte a C's té molt en comú amb els orígens del falangisme, un aire superbiós personal anàleg. Primerament Azúa va acostar-se al PSOE-PSC, desil·lusionat amb en Pasqual Maragall, va passar-se a UpyD de Rosa Díez per aterrar a C's (2005), un dels seus fundadors.
La teoria que el líder s'enlairà per damunt la xusma per instint, per talent, per astúcia, va passar en el nazisme i en el feixisme italià. Per ells la persona que està ben dotada emergeix i no cal fer res per ajudar-la perquè té els recursos mentals suficients per destacar, així el líder s'encimbella en el poder total fugint de la púrria ruïna i amorfa, que ha de ser menyspreada o ignorada perquè són púrria per naturalesa.
Félix de Azúa creu que les peixateres són sers inferiors i es pot emprar el seu ofici per degradar una alcaldessa. En temps del franquisme era freqüent escoltar «verdulera», peixatera, escombriaire, escarràs, bastaix, per denigrar les persones, oficis senzills, exercits per gent sense preparació escolar, encara passa amb el mot «pallasso» o amb el terme xenòfob «gitano».
L'acadèmic ha declarat: «Abans en el franquisme hi havia menys corrupció i resta un franquisme simpàtic dissimulat de democràcia». Deu parlar per ell, malgrat que ni quan era jove em semblà simpàtic, sempre el vaig veure molt estirat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema