Si l'amor dels pares als fills pot ser incondicional, la llei sí que condiciona l'obtenció de la pensió d'aliments als fills majors d'edat.

Així, sense ofici ni benefici, sense inclinació ni resolució per estudiar o per treballar, no hi ha pensió. És cert que els tribunals han estat poc inclinats a limitar i extingir l'aixopluc alimentari dels progenitors, però la crisi econòmica ha capgirat aquesta tendència.

Abans els tribunals consideraven ni-nis els fills de vint-i-llargs anys que no havien acabat els estudis universitaris o que amb trenta i pocs no havien trobat feina. Actualment, els tribunals volen evitar el parasitisme social i la pensió d'aliments dels fills és una contrapartida a l'obtenció d'un títol acadèmic (universitari o no) en un temps raonable. Per tant, ja no n'hi ha prou d'estar matriculat a l'institut o a la universitat.

Alguns pares reconeixen que la sobreprotecció amb què han educat els fills els ha passat la factura de la desmotivació. És el cas de joves que deixen d'estudiar als 16 anys i que en 6 anys només han treballat 17 dies. O el dels fills de 16 anys que en quatre anys no han aprovat ni quatre assignatures i que no s'inscriuen com a demandants d'ocupació als organismes públics (OTG, SOC o INEM).

Durant els primers anys de vida dels fills els progenitors els proporcionen totes les comoditats que poden i més, i els donen a entendre que tots els esforços i sacrificis són per a ells. Però aquesta seguretat és garantia de rebre bones notícies acadèmiques? Estudiar sense el risc ni l'exigència d'altres generacions és una brúixola per als fills o un antídot contra la motivació i la resolució de les dificultats?

Amb la possibilitat legal de demanar l'extinció de les pensions d'aliments dels fills no es tracta de castigar la incertesa o el dubte vital transitori, ni tampoc les dificultats d'aprenentatge. Alguns pares van als tribunals per demanar l'extinció de la pensió dels fills per encoratjar l'autosuficiència i evitar una actitud passiva de lluita, que és l'única garantia d'aconseguir una bona posició en la cursa de la vida.