Diada

16.09.2016 | 00:00

«Autoritzar un referèndum suposaria un dificilíssim acoblament jurídic que és difícil imaginar en un país tan poc donat als pactes i a la negociació»

abans del partit entre el Manchester City i el Manchester United -just en vigílies de la darrera Diada-, Pep Guardiola va dir que a Espanya s'hauria de fer el mateix que es va fer al Regne Unit amb el referèndum escocès. I en el nostre país hi ha milers de persones -o milions, més aviat- que opinen exactament el mateix. Per què no es permet fer aquí el que sí es va fer a Escòcia? La conclusió, per descomptat, és que aquí no es pot fer perquè vivim en un Estat autoritari i profundament antidemocràtic, a part de corrupte, ineficient, ranci i masclista (i caspós, molt caspós, perquè mai pot faltar aquest adjectiu quan es parla d'Espanya). I això, em temo, és un dogma de fe per a molta gent, inclosos catedràtics, professors d'Història i gent en general molt culta i il·lustrada (o que hauria de ser-ho).
Doncs bé, sento dir que el referèndum escocès va ser possible al Regne Unit per dues raons que no són aplicables a Espanya. La primera és que el Regne Unit no té una Constitució escrita en la qual es dictamini la indivisibilitat del territori nacional, cosa que sí que passa a Espanya, la Constitució de la qual, del 1978, estipula «la indissoluble unitat de la nació», com fan el 99,9% de constitucions de tot el món (amb l'excepció d'Etiòpia, Uzbekistan, Liechtenstein i unes illes caribenyes que ja no recordo). És a dir, que al Regne Unit el referèndum escocès va poder organitzar-se perquè no atemptava contra un principi constitucional referit a la indivisibilitat del territori.
I la segona raó, no menys important, és que Escòcia era un regne independent que el 1707, per una decisió sobirana del seu Parlament, va acordar la unió amb Anglaterra. A resultes d'aquesta unió va sorgir un nou país que porta el nom de Regne Unit, format per quatre nacions diferents: Anglaterra, Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord. Però el més important de tot és que Escòcia disposava d'una sobirania nacional prèvia -la que va tenir com a regne independent durant almenys cinc segles-, i va ser aquesta sobirania prèvia la que li va permetre exercir el dret a recuperar-la, tal com es va fer en el referèndum del 2014 autoritzat per David Cameron.
Aquestes qüestions són àrides i complexes i no faran perdre ni un segon del seu temps a cap Youtuber -ni al docte diputat Rufián-, però són essencials per entendre les raons que permeten fer un referèndum a Escòcia que aquí no podria realitzar-se sense saltar-se tota la normativa legal. Es miri com es miri, i diguin el que diguin els historiadors favorables a l'independentisme, Catalunya no va ser mai una nació ni un regne independent. Quan va tenir una realitat nacional pròpia va ser dins de la Corona d'Aragó, que era també una mena de confederació de regnes (entre ells els de València i el de Mallorca, però no el de Catalunya, que només va ser principat).
El tema del referèndum sobiranista és espinós perquè implica qüestions legals molt complexes. En sentit estricte, Catalunya no pot exercir el dret d'autodeterminació, tal com el recull la legislació internacional, perquè no és una nació sobirana ocupada per una potència estrangera ni sotmesa a un govern aliè que espolia les seves riqueses. Dit en altres termes, Catalunya no és Goa ni Macau ni Rhodèsia. I si Catalunya no té sobirania pròpia, qualsevol legislació que li reconegués el famós «dret a decidir» -que no és més que una forma enganyosa de denominar el dret d'autodeterminació- li ho estaria concedint de facto pel simple fet d'autoritzar-la a convocar el referèndum. Tot això, repeteixo, és complex i difícil i requeriria negociacions molt llargues entre experts jurídics de primera categoria. I a més, autoritzar un referèndum suposaria un dificilíssim acoblament jurídic que és difícil imaginar en un país tan poc donat als pactes i a la negociació com és el nostre.
La democràcia no és un ritual màgic que pot ser usat de qualsevol manera -com creu la nostra esquerra folklòrica- sinó una norma que garanteix la igualtat de tots els ciutadans davant la llei. I si uns ciutadans pretenen arrogar-se uns drets que impliquen els altres, aquests ciutadans no compten amb un mandat democràtic que els permeti fer el que vulguin. És així de senzill i és així de complex.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema