la Turquia de Mustafa Kemal tenia l'exèrcit com a garant de subsistència. Espanya té el PP. El Partit Popular és un poderós artefacte creat pel propi Estat per protegir-se. A diferència d'altres partits, sorgits d'ideologies o d'anhels ciutadans, el PP va ser un engendrament del vell Estat per protegir-se de tots els perills que l'assetjaven després de la mort del dictador i genocida Francisco Franco. Amenaces com les temptacions independentistes o una esquerra massa esquerra. El van ordir vells franquistes per emparar les coses que realment importaven del vell sistema i per evitar moviment a les cunetes, malgrat que això suposés haver d'acceptar la nosa de la democràcia i les molestes eleccions, que molt d'hora el partit estat va aprendre a ensinistrar amb una naturalitat i falta d'esforç insultants. Com, si no, es pot explicar que un dels partits més corruptes del planeta continuï guanyant elecció rere elecció?

La transició va ser en realitat l'engany més perfecte i intel·ligent de la història d'Espanya. Els canvis de la transició sempre han estat vigilats i administrats pel PP. Ens van fer creure que l'esquerra modernitzava el país però, quan la cosa es complicava massa, sempre apareixia sentinella el partit de Fraga, Aznar i Rajoy. Quan Zapatero va cometre «excessos» socials i estatutaris, va reaparèixer de nou per custodiar l'Espanya de sempre. Recentment hem descobert que el gran poder del PP arriba fins a les entranyes d'un PSOE que, ara mateix, està enverinant lentament un Pedro Sánchez que els ha sortit ideològicament massa íntegre. La finalitat del sentinella és aconseguir que governi de nou el protector de les essències de l'Estat. Davant l'amenaça de Podem i els independentistes requereix reviscolar el monstre. A Sánchez ni tan sols els deixaran provar una alternativa. Tots els vells privilegis estan joc!

S'ha d'estudiar millor com és que el partit determinant de l'esquerra durant la dictadura, com era el Partit Comunista, va ser esclafat per un partit socialista que va disposar de tots els diners del món. Sempre s'ha atribuït al mecenatge de l'antiga socialdemocràcia europea i mai a la tolerància, i alguna cosa més, de la dreta.