el 8 de novembre de 2007 l'Assemblea General de les Nacions Unides, en la Resolució 62/7, va decidir celebrar cada 15 de setembre el «Dia Internacional de la Democràcia». Aquest 2016 el tema sobre el qual versava l'esmentada commemoració és «La Democràcia i l'Agenda 2030 per al Desenvolupament Sostenible», atès que fa just dotze mesos cent noranta-tres estats membres van aprovar l'anomenada Agenda, un pla ambiciós i ben intencionat que persegueix posar fi a la pobresa extrema, lluitar contra la desigualtat i la injustícia i protegir el nostre planeta, donant-se un termini de quinze anys per aconseguir aquests objectius. Així, l'ONU pretén conscienciar sobre com la democràcia, al costat de la ciutadania i les institucions participatives, pot «promoure societats pacífiques i inclusives per al desenvolupament sostenible, facilitar l'accés a la justícia per a tothom i construir a tots els nivells institucions eficaces que rendeixin comptes» (cito la frase exacta del missatge institucional llançat per aquest organisme internacional).

Sens dubte es tracta de paraules bellíssimes, que sonen molt bé a cau d'orella i que conformen la immensa majoria de tractats i resolucions. Llenguatge políticament correcte, ple de perspectives encoratjadores, lloables desitjos i utopies embriagadores. No en va el paper ho aguanta tot i, a més, la hipocresia d'un ampli sector de líders mundials sembla no conèixer límits perquè, al mateix temps que signen aquests compromisos i aplaudeixen els recurrents discursos sobre llibertat, igualtat i fraternitat, orienten i exerceixen les seves polítiques exactament en sentit contrari.

Sempre em queixo de l'enorme bretxa que separa l'ensenyament teòric del Dret de la seva realitat pràctica. A vegades, em resulta vergonyós haver d'explicar als alumnes el contingut d'algunes normes quan el dia a dia dels Tribunals, l'actualitat política i els titulars dels mitjans de comunicació reflecteixen unes realitats molt diferents. Gairebé ens hem acostumat a consultar els manuals de les diferents disciplines jurídiques com si fossin relats del gènere fantàstic. Com puc explicar el Dret d'Asil a estudiants que aspiren a ser advocats o juristes si la vigent regulació sobre aquesta matèria és vulnerada sistemàticament amb el beneplàcit dels mateixos mandataris? Com els puc fer entendre el valor jurídic de la nostra Constitució quan comproven com determinats càrrecs públics presumeixen i es vanaglorien constantment d'incolmplir-la? Com he d'aconseguir que assumeixin els valors d'un Estat de Dret o d'un Estat Social en aquests temps en què el respecte a les normes i a les sentències no està garantit i en el qual les desigualtats augmenten?

És en aquest clima de desànim i davant d'una tasca docent cada vegada més complexa quan llegeixo que les Nacions Unides compten amb un pla per eradicar en tres lustres la pobresa extrema, lluitar contra la desigualtat i la injustícia, i protegir el nostre planeta. I que els cent noranta-tres països membres l'han signat. I que impulsaran la democràcia a totes les nacions. I que ens conviden a celebrar-ho el 15 de setembre. I que, com de costum, la celebració precedeix la consecució de l'objectiu (per no variar).

Doncs, pel que a mi respecta, semblant sobredosi de bones intencions i de termes edulcorats ja se m'ha indigestat. No em crec res. Complert el termini previst, el panorama no haurà millorat. Molt em temo que els índexs de pobresa, injustícia i desigualtat hauran empitjorat fins i tot. I és que les dades objectives neutralitzen qualsevol escletxa d'optimisme. En els últims anys la distància entre rendes altes i baixes ha crescut. Els milions de desplaçats per culpa de les ?guerres s'han multiplicat. El nombre de les pseudodemocràcies que coquetegen amb el totalitarisme ha anat en augment. La destrucció del planeta avança de manera imparable. La xifra d'éssers humans sense accés a aigua potable és absolutament vergonyosa. I la situació de la dona en el món continua sent un escàndol de proporcions descomunals.

Com no ho veiem? Com no ens adonem que estem abocats al desastre? Pitjor encara, com, adonant-nos-en, no prenem mesures? Aquest cop no he celebrat el 15 de setembre. No em sentia amb ànims de participar en aquesta pantomima, meitat tragèdia i meitat comèdia. Perquè ja és hora de celebrar menys i de reflexionar més.