La vida és una lluita constant entre expectatives i decepcions. Fa uns dies, fent unes birres a la terrassa d'un bar amb un amic, arribàvem a aquesta profunda reflexió existencial que -ho reconec- sembla extreta d'un manual de filosofia barata. La primera decepció que recordo va ser quan era petit, juvenil, i jugava a un equip de futbol on no passava de reserva. Un any més tard vaig canviar d'equip i vaig passar a ser el golejador titular. A més, al primer enfrontament amb el meu exequip vaig marcar el gol de la victòria. La decepció inicial va néixer de la falta d'oportunitats lligada a la no consecució d'unes expectatives personals: passar-m'ho bé jugant a futbol.

És bo tenir objectius a la vida però sempre que no se subordinin a expectatives massa elevades. Les expectatives ho perverteixen tot fins al punt de deformar i distorsionar l'objectiu inicial. Posem pel cas el primer clau. Realment vau complir les expectatives? La primera parella, el primer cotxe, la primera feina o el primer exercici de vot democràtic són exemples paradigmàtics que, almenys en la majoria de casos, ens haurien de fer aprendre la lliçó.

Les decepcions solen ser inversament proporcionals a la magnitud de les expectatives que un es posa. Una festa, una cita, un partit de futbol o una amistat; tot és exactament igual. La veritat és que costa de controlar i reprimir aquesta capacitat innata que tenim tots de voler avançar-nos, de voler ser sempre el primer a qualificar-ho tot, de jutjar-ho tot conscient o inconscientment, i d'esperar un retorn mínim exigible sense haver-ho viscut, sense deixar-se atrapar per lligams ni condicionants. Complicat.

Però és que l'entorn tampoc ajuda; hi ha crítics que fan ressenyes venuts a tot tipus d'amiguismes; suposats intel·lectuals que presenten llibres sense haver-se'ls llegit; festivals que dissenyen els seus programes lligats a interessos que fan vergonya; polítics que cada 11 de setembre, i la resta de l'any, surten al carrer a cridar que la tenen molt gran; administracions que prevariquen, i gent que fa selfies.

Actors socials que viuen de l'expectativa, de generar ficcions que en la majoria de casos, clar, desemboquen en un oceà de decepcions. La culpa, però, és nostra i atén a l'absència total de reflexió personal, d'introspecció, de no aturar-nos per parlar amb nosaltres mateixos, de no qüestionar-nos les coses, d'ignorar els clàssics, fet que ens converteix en víctimes i alhora presoners d'una manera de viure condicionada per unes expectatives alienes, imposades i diametralment oposades a la realitat. Il·lustrava Goya com el somni de la raó genera monstres.

Solució? Cultivar l'esperit crític, el criteri personal i l'autocrítica. I si tot així ens la colen, insultem sense manies. Ja ho deia el filòsof i estrella del rock François-Marie Arouet, Voltaire pels col·legues, que «fill de puta s'ha de dir més». Quanta raó, amics, quanta raó!