Dos homes i un destí

18.09.2016 | 00:00

D'aquí quatre dies es pronunciarà el pregó oficial de la Mercè, la Festa Major de Barcelona. I també es pronunciarà l'anomenat pregó alternatiu. El primer, ja ho saben, va ser encarregat a l'escriptor Javier Pérez, i la decisió va aixecar una mica de polseguera a mitjans i xarxes socials. El segon, si la cosa no falla, l'escenificarà l'actor Toni Albà, iniciativa que també ha fet crepitar els apocalíptics i els integrats.
Javier Pérez és un producte de barriada. De "ciutat invisible", que diria ell. Fill de la immigració, d'un regidor del PSC i d'una mestressa de casa, neix a Sant Adrià del Besòs, dos anys després de l'assassinat de Kennedy. Lluites veïnals, orgull de barri, intel·ligent i sorneguer, aviat es rega amb aquella sopa primordial que va ser la movida barcelonesa, més polititzada que no pas la madrilenya, durant les nits de la qual el socialisme de pana, les cultures populars peninsulars i l'intel·lectualisme aburgesat miraven de no revinclar-se amb la grisalla del tardofranquisme. Pérez Andújar, el crític sense reserves i el polèmic, de vegades ha segregat visions dels catalans que de tan tòpiques semblen pròpies d'un llanut: burgesos, explotadors, garrepes i dretans furibunds. Jo li sospito un ecumenisme de radi local-barceloní, disfressat d'un federalisme crepuscular i utòpic.
Toni Albà neix dos anys abans que matin Kennedy, a Vilanova i la Geltrú. Fill d'una família de criadors de pollastres, va estudiar a l'Institut del Teatre i a l'Escola de Circ de Rogelio Rivel, i uns anys de formació teatral a París, on finalment hi va viure una dècada, a partir dels 21 anys. Des que va tornar, ha destacat de còmic en diversos mitjans, ha fet una munió de pregons pels pobles de Catalunya, ha cultivat el teatre i s'ha especialitzat a riure's de tot i de tothom, sempre a la manera dels bufons, és a dir, amb llicència per matar. Mossèn Borra del segle XXI, ha esbandit les supèrbies i els mals usos del poder, vinguessin d'on vinguessin, però amb una predilecció especial per satiritzar les institucions de tall espanyol conservador. Jo li sospito un ecumenisme de radi nacional-català, disfressat d'un independentisme irruent i possibilista.
El pregó de la Festa Major de Barcelona, els dos pregons són en mans de dos catalans que no van néixer a la ciutat. No vol dir res. La matriu de la festa també és l'invent d'un estranger. L'any 1902, el jove regidor Francesc Cambó (Verges, 1876) va concebre la Mercè com la "festa major de Catalunya", amb la incorporació de mostres regionals. L'objectiu era que la ciutat es convertís en capital de debò.
Petites o grans, a les viles el moment del pregó sempre és festiu. Es dóna via lliure a la broma d'actualitat. Es passa revista. En clau de catarsi, però controlada. I els pregons, en resum, bé són un reflex del borbolleig social. Ara que es parla de les dues Catalunyes, amb binomis esfotrassats que no paga la pena recollir, ara tenim, precisament, dos homes i un destí. Dos catalans, i tanmateix una sola festa major, la de la capital del seu país. A veure què diran.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema