QUÈ MENJÀVEM EN LA POSTGUERRA

18.09.2016 | 00:00

El dia 4 e febrer del 1939 a Girona ja consideràvem que s'havia acabat la guerra. Però encara les batalles en la pell de brau no cessaren fins al dia primer d'abril. I les conseqüències del conflicte duraren encara molt temps més. La qüestió alimentària no es normalitzà fins al 1952. Ens havíem fet la il·lusió que des d'aquell mes de febrer les coses tornarien a ser com abans del trenta-sis, i amb això anàvem molt equivocats. De moment tornaren a aparèixer les antigues monedes de plata i de coure. Els duros, les pessetes i les peces de deu i cinc cèntims. I es fixaren els preus d'abans de la guerra. El diumenge 5 de febrer s'estacionà un camió carregat de patates al mig del Pont de Pedra i tothom que volgué pogué proveir-se d'aquella menja des de tant de temps anhelada. També es posaren a la venda importants reserves de productes alimentaris que s'havien acumulat en magatzems que fins aquell moment només eren coneguts pels que n'havien estat responsables. Les fleques reberen sacs de farina de bona qualitat i ben aviat es pogué comprar pa blanc. Esponjós i cruixent com no s'havia vist des de feia més de dos anys. Algunes persones compraren un pa de quilo i se'l menjaren abans d'arribar l'hora de l'àpat. Els estómacs que ja no hi estaven avesats se'n ressentiren.
També durant un temps s'estacionava a la plaça del Gra, actual avinguda de Sant Francesc, una furgoneta procedent de Perpinyà des de la qual es despatxaven unes llamineres barres de pa francès de gran qualitat. Però no durà gaire. Podem suposar que els flequers gironins devien protestar del que era una competència.
Però aquella bonança tan esperada no durà massa, i especialment la normalitat del mercat s'alterà amb l'esclat de la guerra mundial i l'aïllament del país. Les monedes de plata tornaren a desaparèixer, substituïdes per la moneda de paper. I també tornà la targeta de racionament, els preus de taxa que generalment no es complien i el mercat negre, els preus abusius, i per molts també tornà la gana i la pèrdua de pes, i els microbis que causaren estralls, especialment entre la joventut subalimentada.
Els canvis de la situació política comportaren normes que ja durant la guerra eren vigents a la zona dita nacional. El plat únic i el Dia sense postres. Consistia en que un dia a la setmana l'àpat principal, que solia ser el dinar, només consistiria en un sol plat, i l'import del que s'estalviava es faria efectiu a l'oficina que a tal efecte s'havia establert, oficina que tenia la seva seu a la Fontana d'Or. I també un dia a la setmana se suprimirien les postres, posant l'import a disposició del servei corresponent. Les quantitats recaptades es destinaven a fins benèfics. El compliment d'aquestes normes fou molt relatiu. Qui podia controlar el que es menjava en cada casa? Però sí que s'havia de cotitzar el que la norma establia. Els restaurants sí que només podien servir un plat; però com que no es limitava el seu contingut, aquell únic plat podia ser i en realitat era molt complex i abundant. Però l'import corresponent també s'havia de fer efectiu.
També arribà de l'altra zona el servei d'Auxili Social, amb repartiment d'ajuts i àpats per cobrir les necessitats dels que es trobaven en condicions precàries, que eren molts. En els baixos de la casa que fa xamfrà entre la Gran Via i l'avinguda Àlvarez de Castro s'hi muntà el corresponent menjador i centre d'atenció. També a l'hora de dinar es formaven cues davant de les casernes militars, on es repartien les sobres del ranxo dels soldats. En les vigílies de Nadal s'organitzaven col·lectes en favor del que s'anomenava "Nadal del pobre".
L'escassesa i la penúria de la postguerra no fou pas igual que la de la guerra; però sí que per a molta gent s'hi semblà bastant. La diferència essencial era que en la postguerra, qui tenia diners i els podia gastar trobava de tot. Per a les famílies d'economia limitada la problemàtica no era pas afalagadora. En els restaurants, especialment els de classe superior o de luxe, es podia demanar el que es volgués. Amb una excepció, si es volia acompanyar l'àpat amb pa, com tradicionalment s'acostumava, abans més que no pas ara, s'havia d'entregar el tiquet corresponent, tiquet que es desprenia de la targeta de racionament.
Com que oficialment tots els ciutadans som iguals però,en la realitat, n'hi ha que són més iguals que altres, també hi havia qui, pel càrrec que ocupava, tenia racionament especial; és a dir, més complet i abundant que el del ciutadà normal. I a preu de taxa. Els qui només podien comprar el que corresponia pel racionament oficial, ho passaren molt malament. Molts productes només es trobaven en la quantitat desitjada pagant el preu que demanaven els venedors que s'aprofitaven de la situació de carència. Preus d'una desproporció escandalosa. Els estraperlistes, que n'hi hagué alguns que negociaven a gran escala, feren notables fortunes.
Per controlar la situació es crearen organismes com la Comissaria d'Abastaments i la Fiscalia de Taxes. En el si dels quals molts que necessitaven un lloc de treball s'hi pogueren col·locar. Ni l'un ni l'altre d'aquests dos organismes tingueren una actuació exemplar. La població, en general, no els veia amb bons ulls. No es refiava de la seva actuació. Semblava que per mantenir el lloc de treball dels que hi eren empleats i especialment dels dirigents, s'anava perpetuant la seva gestió, quan amb més llibertat de comerç les coses podien haver anat millor. L'any 1945 s'havia acabat la guerra mundial i amb força rapidesa els països que l'havien patit s'anaven recuperant i en molts aspectes estaven millor que nosaltres que feia molts més anys que vivíem en pau.
Per l'any 1952 es preveia la celebració d'un Congrés Eucarístic Internacional. Havia de ser un esdeveniment d'un relleu extraordinari. El Bisbe de Barcelona, Dr. Modrego, proposava Barcelona com a seu del Congrés, segur del que això podia representar, singularment per a la capital catalana, però també per a tot el país. Un país que vivia pràcticament al marge de la resta del món. Seria una bona ocasió per obrir portes i finestres i comunicar-se amb l'exterior. Les dificultats a vèncer eren moltes i de molt de pes. Els altres països no veien bé que el Congrés se celebrés a Espanya, un país tancat i on encara es racionava el menjar. I els espanyols de fora de Catalunya no volien que la seu del Congrés fos Barcelona. El bisbe Modrego, un home de gran personalitat i molt capaç, lluità en els dos fronts i se sortí airós amb el seu projecte. El Govern, per presentar la cara amable del país davant del món, es veié obligat a suprimir la targeta de racionament i deixar el mercat lliure. Així Espanya es presentava com un país normal. I tots ens en beneficiàrem.
Però eren tantes les ganes de controlar, i tanta la recança amb què havien pres la determinació alliberadora, que aconsellaren als ciutadans que conservessin la corresponent targeta de racionament per si un dia s'havia de tornar a utilitzar. Però era tan gran el desig de perdre de vista aquell enutjós document que, exceptuant algun col·leccionista, tothom s'apressà a fer-la desaparèixer. I poc a poc s'anaren donant passos irreversibles cap a la normalització.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema