la quimera

18.09.2016 | 00:00

Durant la II Guerra Mundial, l'escriptor i periodista d'origen hongarès Arthur Koestler va publicar una sèrie d'articles a The New York Times en els quals intentava explicar al lector americà el perquè de la contesa. "En aquesta guerra -apuntava- lluitem contra una mentida total en nom d'una veritat a mitges. Sens dubte, es tracta d'una proposició més modesta que les habituals, però si l'acceptem de forma provisional, el present ens resultarà menys confús i el futur menys depriment". La veritat és que el debat entre la barbàrie i la civilització no és una cosa molt diferent al que argumentava Koestler sobre la guerra. La democràcia és, precisament, un món imperfecte que converteix la seva debilitat en fortalesa. Sabem que l'actual model econòmic resulta en gran mesura injust, però també que qualsevol altre sistema -l'autarquia, el comunisme, el neoliberalisme sense normes ni límits- seria molt pitjor. Sabem que el parlamentarisme representa d'una manera mediatitzada la voluntat de la ciutadania, però també que l'abús de la democràcia directa condueix al populisme i a la contínua manipulació de les masses. Sabem que la corrupció forma part habitual de la partitocràcia; però, en una dictadura o sota un tipus de govern més autoritari, els controls del poder serien molt inferiors. La imperfecció democràtica permet obrir-nos al futur amb un variat ventall de matisos, colors i oportunitats. El populisme i les utopies, en canvi, queden ancorats en una única alternativa, que en general sol crear divisió (bons i dolents, casta i poble, amics i enemics...).
Els fanàtics gaudeixen de l'avantatge de la fe. Les seves creences són simples i gairebé sempre primàries; no obstant això, alimenten la força de les seves emocions, encara que sigui sota la disfressa dels més alts ideals. Les conviccions dels demòcrates, d'altra banda, resulten molt més volàtils i indecises. Enfront de l'Estat ideal, només poden oferir les contínues deficiències d'un sistema que està lluny de ser perfecte, però que a canvi admet millores contínues. Parafrasejant l'economista Tyler Cowen, l'èxit de la democràcia rau en la seva capacitat de fer petites reformes marginals que van, a poc a poc, assentant el progrés, la llibertat i els drets dels ciutadans. La democràcia constitueix l'antítesi del pensament quimèric, precisament perquè sap ser irreverent amb els dogmes, ja siguin religiosos, nacionals o ideològics. Per això, quan la nostra classe política insisteix a "democratitzar la democràcia", o ens parla d'una "democràcia de baixa qualitat" o alimenta una retòrica frontista, no queda una altra possibilitat de ser conscients que es dirigeixen a nosaltres des d'una posició de pretesa superioritat de la qual hem de desconfiar.
En un debat que va tenir lloc fa anys entre Miguel Herrero de Miñón, un dels pares de la Constitució espanyola, i el filòsof del Dret Norberto Bobbio, el polític espanyol va observar que és d'il·lusos pensar que, un cop guanyada la democràcia, aquesta es trobi consolidada per sempre. Al contrari, la seva posició seria la d'un oasi enmig del desert: sempre exposat a les tempestes de sorra i a les inclemències del temps. Aquest flagell continuat del populisme el constatem gairebé cada dia, no només a Espanya sinó a tot Europa i als Estats Units. Josep Pla deia que, quan un es troba amb un predicador, el millor que pot fer és agafar bé la cartera i sortir corrent. De la mateixa manera avui, quan ens topem amb els venedors de quimeres més ens val passar de llarg. Per descomptat, com deia Koestler, la nostra petita veritat democràtica només és una veritat a mitges; però la seva senzillament és una ficció.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema