Si hi ha un vocable que avui dia estigui envoltat d'una aurèola gairebé màgica, sobretot en el món de la cultura, és el vocable "transgressor". Si algú diu: "Aquesta novel·la és transgressora" o "És una pel·lícula transgressora", tothom s'ho pren per un elogi instantani, gairebé el més alt elogi que se li pot dedicar a una obra d'art. El públic que llegeix la crítica no sap molt bé què vol dir exactament això de "transgressor", i en general conclou que es tracta d'alguna cosa simpàtica, nova, atrevida i cool (heus aquí un altre adjectiu molt actual que ningú sabria definir, aquest misteriós i elusiu cool nouvingut del llenguatge col·loquial americà). George Orwell deia que la tasca de criticar regularment les novetats literàries era com posar-se a pesar una mosca en una bàscula preparada per pesar elefants. I si avui es fa servir tant l'adjectiu "transgressor" és perquè permet fer creure al públic que una mosca pesa gairebé tant com un elefant. L'única cosa que necessita aquesta mosca, per descomptat, és ser qualificada de "transgressora".

Ara bé, l'adjectiu "transgressor" no vol dir res que tingui a veure amb el simpàtic ni amb l'atrevit. En sentit estricte, ser transgressor significa haver comès una il·legalitat o haver desobeït determinada norma (o totes les normes, ja siguin morals, administratives o fiscals). Un pederasta és un transgressor. Un segrestador de nens és un transgressor. Un kamikaze que condueix en sentit contrari per una autovia és un transgressor. Un defraudador fiscal o un polític corrupte és un transgressor. Un banquer que estafa als seus clients és un transgressor. Volen noms de transgressors de veritat? Luis Bárcenas, per exemple, o tots els que tenen comptes secrets a Panamà o apareixen a la llista Falciani: gent que ha incomplert la llei i ha comès una transgressió (fiscal, en aquest cas). Gent que ha enganyat i ha estafat. Gent que s'ha saltat algunes normes, o totes les normes, en benefici propi. Gent, en definitiva, que ha desobeït la llei.

A ningú li agrada reconèixer que obeeix la llei o que respecta la llei. Si ho fa, tothom pensa que és un covard o un hipòcrita o un mentider. La llei és fatigosa i asfixiant. La llei és molesta. La llei és avorrida. Tot el que va escriure Kafka està dictat per la por a la llei (una llei no escrita, tàcita, que ho determina tot i ho envaeix tot, des de la forma de les orelles fins a un cognom que pot confondre's amb el nom onomatopeic de la garsa, "kaf-kaf"). I per això mateix s'ha posat tan de moda ser "transgressor" en l'art o en la vida mateixa. I en aquests últims temps també en la política, és clar. "La democràcia està per sobre de la llei", diuen Iñigo Errejón, Ada Colau i tants i tants defensors de la "sobirania catalana", tots ells gent molt cool i molt "transgressora", tots ells gent que es creu molt honesta i molt compromesa, tots ells gent que diu actuar només en benefici dels altres. Alguns dels que repeteixen la frase -cosa sorprenent- són professors de Dret Constitucional, jutges, funcionaris públics o polítics en exercici. Deuen el seu càrrec a la llei, a una llei potser injusta i avorrida i fatigosa que potser va perjudicar en algunes de les seves estipulacions altres aspirants al càrrec que ara ells ocupen, però la llei que els va nomenar és la que prevalia en el seu moment i ningú té dret a posar-la en dubte. Aquesta llei no va ser dictada per un tirà. No va ser imposada per un cop d'estat ni per un càrtel mafiós. Si aquests polítics volen una altra llei, abans han de canviar la llei actual segons els procediments que la mateixa llei exigeix. No hi ha altre camí, excepte la transgressió, és a dir, el delicte, un delicte que en altres temps portava el sinistre nom d'"alta traïció".

Els partidaris de la independència catalana diuen que la llei que impedeix la consulta no és democràtica i que el Tribunal Constitucional no té cap valor a Catalunya perquè no va ser triat pels electors. Elegir els jutges és l'últim que hauria d'aspirar a fer una persona intel·ligent. S'imagina algú quina classe de jutges es triarien a Las Vegas? O a la Marbella de Jesús Gil? O en una població controlada pels islamistes més fanàtics? És sorprenent que gent suposadament versada en lleis pugui dir aquestes ximpleries. Però tot es deu, em temo, al prestigi de la paraula "transgressor". Només així, el pes moral d'una mosca pot ser equivalent al d'un elefant.