Abrandat pels vents de la Diada, aquests em porten a reflexionar sobre la consciència cristiana i els nacionalismes. M'ajuda a estructurar els pensaments que us vull oferir la lectura del llibre En defensa de los humillados y ofendidos de Luis González-Carvajal Santabárbara, professor de la Facultat de Teologia de la Universitat Pontificia de Comillas i director del Departament de Teologia Moral. O sigui, reflexions acadèmiques, basades en el dret natural, la doctrina social catòlica, en el sentit comú i no contaminades per cap nacionalisme.
Tots som nacionalistes. Qui digui que no ho és, enganya o s'enganya. Si parlem d'Espanya, resulta que ha adoptat com a llengua oficial la castellana i han constituït com a referència una nació que denominarem "central" que esdevé "normal" i altres que s'identifiquen amb una altra llengua com la catalana i se les denomina "nacions perifèriques", sempre minoritàries, "minories ètniques", obligades a defensar-se vers la més poderosa si no volen perdre la seva identitat cultural.
N'hi ha que esquiven el seu sentir nacionalista i posen l'accent a la comú pertinença del gènere humà. La Il·lustració va fomentar aquesta creença. Montesquieu deia "Jo sóc home abans que francès, (...) perquè sóc necessàriament home i només francès per casualitat" (Cahiers). La globalització ha accentuat el sentir-nos "ciutadans del món", tanmateix, està demostrat que l'home necessita per viure identitats més petites: "resulta desastrós debilitar els vincles primaris, encara que sigui en nom de la fraternitat (universal). Fer això és exposar-se als mals de "l'home massa", el desarrelat, el membre anònim de la multitud solitària" (Robert Paul Wolf, Crítica a la tolerància pura).
Amb la pretensió de fer una reflexió cristiana sobre els nacionalismes, s'ha de precisar de què parlem, perquè massa vegades es confonen els termes "nació" "poble" i "Estat". Començarem pel col·lectiu bàsic, que és el "grup ètnic". Una ètnia és una comunitat humana amb una cultura pròpia; conseqüència en bona part de parlar la mateixa llengua. Una llengua viva és molt més que un instrument convencional de comunicació. Si fos només un instrument de comunicació podríem passar-nos tots a l'esperanto o a l'anglès, si volem ser pràctics. Fora bilingüismes, trilingüismes o els "lingüismes" que siguin. Una sola llengua mundial i s'han acabat els problemes de comunicació. Potser evitaríem algun problema, però enterraríem un arxiu d'experiències històriques que s'han sedimentat en la mentalitat del grup ètnic i expressen la concepció del món del grup que la parla. En conseqüència, allà on existeixi una llengua veritablement diferent, existirà una ètnia diferent, veritable riquesa humana i de la humanitat.
Avancem en el raonament. Quan el grup ètnic es concentra en un territori on viuen la majoria dels seus membres, l'anomenem poble. Aquest territori rep el nom de pàtria, o sigui la terra dels pares, dels propis avantpassats. L'amor a la pàtria és un dels sentiments més espontanis de la humanitat
Els pobles c0nscients de la seva individualitat, aquells que tenen un consciència ètnica/cultural clara i desenvolupada, són una nació.
La definició de nació que ha tingut més acceptació en el món acadèmic és la donada per Ernest Renan en una conferència a la Sorbona, l'any 1882, on responia la pregunta "Qu'est-ce qu'une nation?", i sostenia que una nació es caracteritzava per "una possessió en comú d'un ric llegat de records" i "el desig de viure junts; la voluntat de continuar fent valer l'herència que s'ha rebut indivisa". O sigui que una nació és una "comunitat de memòria" i "una comunitat de projecte". No hi ha nació sense nacionalismes. Els grups ètnics es converteixen en nacions quan els seus membres prenen consciència de la seva identitat pròpia i es mobilitzen per defensar-la. Amb aquestes premisses podem dir que Catalunya és una realitat emblemàtica de nació i com a tal té tot el dret a la seva existència i decidir els seu propi projecte polític, econòmic, social i cultural de futur, o sigui que gaudeix del dret d'autodeterminació.
Certament que la "Declaració sobre la concessió d'independència als països i pobles colonials" aprovada per l'Assemblea de les Nacions Unides el 14/12/1960 amb 90 vots a favor, cap en contra i 9 abstencions, proclamava: "Tots els pobles tenen dret a la lliure determinació política", tanmateix afegia, tot seguit "...Tot intent encaminat a rompre totalment o parcial la unitat nacional o la integritat territorial d'un país és incompatible amb els propòsits i principis de les Nacions Unides".
Evidentment aquesta restricció va ser una imposició dels Estats membres que no varen voler "tirar pedres a sobre la seva teulada". És una exigència des del "poder", no des de la raó i com a tal està faltada de tota lògica i sentit. Però és una ordenació vigent i cal tenir-la en compte. L'única sortida a aquest atzucac és la democràtica, pactada, civilitzada i pacífica. Aquest és el veritable repte polític, com Noruega i Suècia (1905) o Islàndia de Dinamarca (1941) per posar dos exemples (n'hi ha més).
També està fora de tot raonament i lògica, quan referint-se a un possible referèndum a Catalunya per decidir el propi futur, n'hi ha que diuen que s'ha de fer conjuntament amb tots els ciutadans dels diferents territoris de l'Estat espanyol.
José Antonio Obieta a El derecho humano de la autodeterminación de los Pueblos, ho diu amb tota claredat: "No es veu, efectivament, com alguna altra entitat, sigui col·lectivitat o autoritat estranya al grup, pot jutjar vàlidament i autèntica d'una realitat que no és clara i que en la seva part més essencial, com la consciència ètnica, s'escapa de tota valoració externa. L'únic que està capacitat per emetre legítimament i amb possibilitat de discerniment i judici cert és el mateix grup" (Tecnos, Madrid 1985 pàg. 65).
Perdoneu l'extensió de l'article i les obvietats expressades, però es queÉ sentim tantes bajanades!
