Hi havia un temps a la vida, que sempre ens sembla més llunyà del que en realitat és, en què vivíem immersos en una certa improvisació. És a dir, que et llevaves i, més enllà de les obligacions domèstiques o professionals, no sabies ben bé què et tocaria fer en determinats moments del dia, i això et permetia dissoldre el pes del temps i gaudir d'una singular sensació de llibertat. Però amb el pas dels anys, també en gran mesura per la creixent acceleració del teu ritme quotidià, t'adones que ets presoner d'una agenda. Si t'hi pares a pensar tens els dies molt programats, sovint perquè et sobrecarregues de responsabilitats, perquè tens vida social que s'escapa al teu control (és sorprenent la gran quantitat d'activitats d'un alumne de primària que arriben a requerir la teva presència) o perquè la teva insistència a ajornar segons quines coses et porta a fer previsions d'una setmana per l'altra. No saps com i arriba un dia que descobreixes que sabràs què faràs els matins, tardes i vespres dels 7 dies posteriors. No t'angoixes perquè ho sobreentens com a necessari, però quan ho compares amb aquell temps en què vivies sense agenda somies tancar els ulls i tenir totes les hores per practicar un dels teus esports preferits: res.

Assumint que això no passarà, el millor que es pot fer és una crida interna a la rebel·lió i iniciar una croada per reprendre la improvisació com a part de la vida diària. Encara que sigui en petites dosis, encara que sigui amb petits detalls, convé apostar pel gir narratiu, pel gest inesperat, per la bogeria transitòria. Per trencar el motllo, esmenar els propis encartonaments i revoltar-te contra els imperatius de l'agenda. No cal que siguin grans animalades, només petites revolucions que ens tornin aquell ésser erràtic i mínimament aventurer que desafiava el rellotge perquè era conscient que, tard o d'hora, s'acabaria aturant.