Entretinguts com estem de trobar la manera de formar un govern que sigui grat als mercats, ha passat gairebé desapercebut l'informe del Banc d'Espanya en el qual es reconeix que l'Estat (és a dir els contribuents) dóna per perduts 26.300 milions de les ajudes públiques lliurades a la banca per ajudar-la a sortir de la fallida. Una quantitat fabulosa en què no es comptabilitzen les pèrdues sofertes per inversors i particulars (preferents i altres actius) ni els 168.000 milions concedits en avals, ni altres conceptes que seria prolix detallar.

En qualsevol cas, les xifres són marejants i per donar una idea aproximada de la seva entitat real només cal dir que les retallades en Sanitat i Educació durant la crisi financera es xifren aproximadament en 16.000 milions d'euros. Això sí, falta per saber el que podria recuperar-se amb la reprivatització de la Bankia que van assaltar Rato, Blesa i la selecta tropa de les targetes black, si és que encara queda una mica per salvar, un cop es refloti el vaixell.

L'informe que ara fa públic el Banc d'Espanya posa de manifest, de manera clamorosa, que el Govern de Rajoy va mentir alegrement fa quatre anys quan va prometre que la factura del rescat bancari la pagaria la mateixa banca. El mateix president del Govern va dir emfàti?cament: «És un crèdit a la banca i el pagarà la mateixa banca». I el mateix va voler expressar en una compareixença després d'un consell de ministres, la seva vicepresidenta, Sáenz de Santamaría: «Hem fet aquest rescat a la banca perquè no costi ni un euro al contribuent». Una afirmació categòrica que va solemnitzar també davant el Congrés, el ministre d'Economia, De Guindos, en ser interpel·lat des de la desconfiança per alguns diputats de l'oposició. «No tinguin cap dubte -va replicar- que es recuperarà la major part del que va ser destinat als bancs nacionalitzats. El préstec no tindrà cost per a la societat, sinó tot el contrari».

Que alguns polítics menteixin o prometin coses que després no poden complir ja no sorprèn a ningú, però que afirmin, com en aquest cas, que els diners públics prestats a una banca en situació de fallida serienr retornats fins amb interessos, frega la presa de pèl. Qualsevol persona mitjanament ben informada sap que la banca no s'aplicarà mai a si mateixa les regles que imposa als seus clients i sol·licitants de crèdit. «Elemental, estimat Watson!», diria Sherlock Holmes, sense entrar en majors esbrinaments.

La factura d'aquesta operació ruïnosa serà transferida als contribuents mitjançant impostos, noves sol·licituds de crèdit, i, sobretot, amb més retallades en serveis socials bàsics (sanitat, educació, dependència, pensions, etc.). Tindrà aquest gegantí engany alguna conseqüència política? Cal dubtar-ho. La ignorància sobre els mecanismes de funcionament del sistema és gran entre la població, com van posar en relleu els casos de les preferents i de les clàusules sòl. El professor García Sampedro deia que a Espanya passava una cosa curiosa; s'ensenyava al batxillerat què és la calcopirita però ningú ens explica què és una entitat financera i com funciona.