És difícil recordar qui governava Rússia abans que aparegués en escena Vladímir Putin. Segons ens recorda la Wikipedia, Putin va arribar a la direcció del govern a l'agost del 1999, fa gairebé vint anys, i des de llavors no ha abandonat en cap moment el poder. Per eludir els escassíssims impediments que la legislació russa posa a la limitació de mandats, unes vegades s'ha presentat a les eleccions a la presidència i altres a les parlamentàries (per ser primer ministre), però el cas és que sempre les ha guanyat i ha pogut seguir controlant el país com li ha donat la gana. I ara Rússia és Putin i Putin és Rússia, i ningú recorda ja què hi va haver abans que ell ni tampoc es planteja qui governarà en el futur, per la senzilla raó que ningú s'imagina el futur sense ell.
Com ha estat tot això possible? Per diverses raons. La primera és el control absolut de la informació. De les tres cadenes de televisió que hi ha al país, dues són estatals i la tercera pertany a Gazprom, que és l'empresa estatal del gas, i per tant també depèn del govern. A efectes informatius, excepte els ciutadans que puguin informar-se a través d'internet o uns pocs diaris independents, els russos segueixen vivint en els temps de la Unió Soviètica, així que Putin no té cap problema a anar difonent uns pocs principis que ningú gosa posar en dubte: primer de tot, la supremacia absoluta de l'Església Ortodoxa, que s'ha tornat una institució intocable, i després la decadència irreversible d'Occident -aquest pou cec de crims i escàndols i coquetejos amb el feixisme-, a més de l'odi als homosexuals i la fe irracional en Rússia. No hi ha res més. Aquesta ideologia elemental i simplista és tota la munició ideològica de Putin, però els russos se l'empassen sense parpellejar. I encantats, a més.
Per descomptat, hi ha altres raons perquè Putin hagi estat tranquil·lament vint anys al poder, i al pas que anem, es pugui passar vint més sense que ningú s'atreveixi a plantar-li cara a la cara. Una altra raó important és que a Rússia vota poquíssima gent, ni tan sols un 40% del total de l'electorat. A més, hi ha sospites fundades d'irregularitats que ningú es pren la molèstia d'investigar. Circula un vídeo en el qual es veu una dona votant diverses vegades en el mateix col·legi electoral sense que ningú sembli adonar-se'n. I finalment, els candidats alternatius a Putin són encara pitjors que ell: o bé són els ultranacionalistes trasbalsats de Vladimir Zhirinosvki-comparat amb ell, Trump és un tebi socialdemòcrata-, o bé els comunistes retrògrads del Partit Comunista, per als quals l'americà Trump és un pirata al qual cal penjar d'un fanal. Hi ha partits molt més sensats, però tenen tan poques probabilitats de triomfar que ni tan sols els voten els seus propis partidaris.
Si la desafecció dels electors i el descrèdit de la política segueixen creixent a Europa al ritme actual, la Rússia de Putin pot ser el model del que ens ve a sobre. L'escriptor Gary Shteyngart, nascut a Sant Petersburg però emigrat als Estats Units, es va passar quatre dies tancat en un hotel de Nova York veient únicament els canals russos de televisió. El que va explicar en un article posa els pèls de punta: un locutor d'un informatiu es permetia fer bromes sobre un bombardeig nuclear als malvats americans; una dona mig deficient mental participava en un reality show per dilucidar via anàlisi de l'ADN entre tots els habitants del poble en què vivia qui era el pare de la seva filla; els milers d'imitadors d'Eurovisió cantaven versions d'infinitat de temes occidentals adaptats «a la ment russa»; i cada dos per tres apareixia algú en pantalla, envoltat d'icones, assegurant el molt que odiava els homosexuals, i afegint a continuació que si algun dia, per desgràcia, tingués un fill homosexual, el primer que faria seria treure'l a cops de peu al carrer. L'audiència aplaudia d'allò més, amb sorolloses puntades de peu d'assentiment incloses.
La barreja corrosiva de demagògia institucional, banalitat televisiva, mentides difoses a tota hora i estupidització col·lectiva pot portar aquestes conseqüències. Un es pregunta què ha estat de la Rússia de Mandelstam i d'Akhmàtova, de la Rússia de Joseph Brosdky i dels científics dissidents, de la Rússia dels artistes que se la jugaven, amb un coratge que gairebé ningú més ha tingut a Europa, per defensar el seu dret a pensar el que els donés la gana. D'aquella Rússia, pel que es veu, no en queda res.
Per això resulta tan perillós l'afartament de la política que estem vivint en aquests dies. Si tots comencem a odiar la política i a pensar que no serveix per a res, estem preparant el terreny al nou Putin que vingui a posar ordre i a governar amb quatre veritats elementals que tots puguem assumir sense problemes. La hipòtesi és encara llunyana, però no és en absolut desgavellada. Temps al temps.
