Pertànyer a una terra, tenir-hi vincles, uns començaments de tot, ens porta als sentiments de ciutadania. Després ve l'arrelament, quedant-hi, o bé emprendre el vol cap a altres objectius vitals. I quan en aquells altres horitzons la persona assoleix una fama, a vegades s'escolta el lament popular del refrany: «ningú no és profeta a la seva terra», que ve a ser un resignat reconeixement de que les persones que valen no veuen reconeguts llurs mèrits entre els seus compatriotes.
El titular d'avui vol dir que existeixen reconeixements a la pròpia terra. Un bon exemple és Miquel Blay i Fàbrega, nascut a Olot ara fa 150 anys i això s'ha de celebrar. Blay, a l'edat de 14 anys, va entrar d'aprenent a El Arte Cristiano, taller d'escultura religiosa, els sants; ben aviat va entrar a l'Escola Pública de Dibuix que dirigia Josep Berga. Una gran fita per a Blay va ser l'obtenció d'una beca de la Diputació de Girona, per a estudis d'escultura a París. Miquel Blay no solament va obtenir aquella beca sinó que la repetir, en anys successius, fet que li va representar la consolidació del seu talent i de la seva sol·licitació: les seves escultures omplen espais, sovint monumentals, de Barcelona, París, Roma, Madrid, i de diversos països sud-americans.
Tot significava un progressiu allunyament d'Olot; podria haver succeït que Blay s'oblidés dels seus vincles originals. Però no, res d'això: el gran escultor, ja reconegut internacionalment, tenia el cor i el pensament a la ciutat que el va veure néixer al carrer del Roser i que li va donar el primer impuls cap al món de l'art; per exemple, fos allà on fos, Blay enviava cada any una escultura seva destinada als premis que es donaven als Jocs Florals. Les cròniques porten excel·lents records: després d'estar enfeinat i lluny, Miquel Blay va tornar a la seva ciutat i ho va fer en aquell entranyable tren d'Olot, el de les 7 de la tarda, i per aquella ocasió els tallers i fàbriques es varen afanyar a tancar perquè els treballadors poguessin ser a la rebuda; les cròniques deien que «es va reunir a les andanes de l'estació una gentada imponent».
Olot ha obert ara l'Any Blay, el 150è aniversari. Seguint la línia de càlida relació entre una ciutat i un seu fill il·lustre, la inauguració de l'exposició al Museu Comarcal de la Garrotxa i Olot ha sigut un goig ben complert i representatiu d'una vida cultural profunda; hi han assistit dues netes de Miquel Blay que amb el seu parlament vertaderament afectuós han avalat aquesta modèlica relació entre una personalitat i la seva terra.
En el cas de Miquel Blay correspon a Olot la glòria pel naixement de l'artista i pels seus primers passos cap a la plenitud famosa. La Diputació de Girona, havent atorgat aquelles beques a l'artista, se sent partícip dels seus èxits i en aquest sentit Girona ho celebrarà també. Precisament el Museu d'Art de Girona guarda part de l'obra de Miquel Blay, aquelles escultures relacionades amb la concessió de les beques, quan l'escultor, cada vegada, feia una obra i la regalava a la Diputació, en compliment del compromís i també amb agraïment personal. Una d'aquestes escultures és Contra l'invasor, molt estimada pels gironins per estar relacionada amb el tràgic final de l' escriptor Carles Rahola.
El Museu Comarcal de la Garrotxa i Olot, amb l'exposició ja inaugurada, i el Museu d'Art de Girona, tot preparant-la per aviat, agermanades aquestes institucions en l'enaltiment de Miqual Blay, ens estan proclamant amb joia que, efectivament, hi ha profetes a la seva terra.
