La llampuga, aquest bonic i exquisit peix tan típic de l'illa de Mallorca, també és un dels més característics de la cuina maltesa i siciliana. Peix migratori, se sol trobar a la tardor, de finals de juliol a desembre, en zones mediterrànies concretes i escasses: Mallorca, Malta, Sicília i, més escadusserament, a Lloret de Mar, on és anomenat «llorito» i a vegades s'exporta a Mallorca, on l'aprecien més. Aquesta illa, en efecte, cap al temps de tardor, comença o oferir, als seus mercats, la llampant llampuga. Un nom que fa referència als llampecs de les tempestes -que l'anuncien-, però també a la coloració floralment daurada i nacrada. Els maltesos, curiosament, coincideixen en aquesta apreciació, i l'anomenen lampuka. I també els italians, que l'anomenen lampuga (noms que procedirien del català) si bé els sicilians prefereixen «capunocapon», en italià estàndard.

La seva taxa de reproducció és força elevada. Al Mediterrani es reprodueix a l'estiu quan la temperatura superficial és alta. Llavors pon devers un milió d'ous que suren per la gran quantitat de greix que tenen. A la Mediterrània ponen tots els ous de cop, però a altres mars la reproducció és parcial: ponen els ous en diverses ocasions. La incubació dura 2-3 dies. El creixement del peix és bastant ràpid.

Té molta fam, tanta que no selecciona el que menja i pot engolir-se plàstics i deixalles diverses. L'alimentació és a base de peixos pelàgics i cefalòpodes, però ocasionalment s'alimenta dels invertebrats aferrats a objectes flotants.

La llampuga es troba als mars i oceans de les zones temperades i tropicals arreu del planeta, incloent la Mar Mediterrània. I també, com hem dit, a la part occidental del Mediterrani la seva presència és estacional, ja que és només durant la tardor.

A Mallorca vaig poder veure un pescador que n'havia pescat una d'uns dos metres, per tant devia ser un mascle, ja que la femella és una mica més petita. Vaig disfrutar-ne, ja que em va convidar a menjar a ca seva, cuinada amb pebres i tomàtigues.

La recepta de la llampuga fregida és popularíssima a Sicília, a Mallorca i a Malta. És un peix greixós, que recorda els túnids, per la qual cosa li calen poques coses. Si de cas s'hi adiu molt el pebrot -Josep Pla té unes pàgines memorables, alhora records d'infància, de com el gust intencionat i esmolat del pebrot pot millorar certs peixos-. Els pescadors de Porto Colom que, com tots els pescadors de les costes catalanes i mediterrànies, la fan precisament «amb pebres», acompanyats també de tomàtiga, o sigui, tomata o tomàquet, una clàssica combinació, similar a la samfaina, que també trobem a la regió de Girona... I pràcticament arreu dels fogons de la Mediterrània. Els sicilians -i també els maltesos-, com acostumen a les salses per a peix, també hi posen tomàquet, però en reforcen l'àcid amb unes tàperes. Un llampec de gust.