els pregons em generen una gran apatia. L'últim al qual vaig assistir va ser un de Sant Narcís de Girona, ja fa una bona colla d'anys. No el vaig poder evitar perquè jo era una de les veus del balcó. L'únic pregó que em podria arribar a interessar és el del meu poble però fa temps que no té res per esbombar.

Hi ha un tipus de pregó que supera l'apatia i em genera aversió. Els de les ciutats i pobles que contrac?ten algun graciós televisiu per fer i dir quatre ximpleries i, apa, a cobrar una pasta! Però el pregó més pervers de Catalunya és el de Barcelona. No serveix per convidar a la gresca, sinó que s'ha convertit en un instrument de projecció ideològica del govern de torn. Aquest any han convidat a pregonar l'escriptor Javier Pérez Andújar, convertit, per uns, en la veu il·lustrada dels barris difícils de Barcelona, i del desgrat d'altres perquè en algun dels seus escrits de premsa ha ridiculit?zat alguns tics de l'independentisme. Els Comuns estan en procés de construir el seu look intel·lectual per escenificar la seva ideologia i Pérez Andújar sembla que els encaixa.

Abans, el govern convergent va utilitzar el pregó per projectar la se?va manera de veure i viure la catalanitat, que alguns la consideren excloent. I una mica abans i durant molts anys, els socialistes el van instrumentalitzar per fomentar el que els seus detractors consideraven una Barcelona de l'esquerra guapa i elitista. Per tot això, governi qui governi, el de Barcelona és un pregó ideològic i partidista, amb la qual cosa em genera urticària i rebuig.

I si a Barcelona no en tenien prou amb el pregó oficial, ha aparegut un contrapregó perquè a un indepen?dentista no li ha agradat que un unionista sigui la veu oficial de la Mercè. I tots a escriure des de la seva trinxera contra l'adversari proclamant la seva suposada superioritat intel·lectual. Els «andujaristes» con?tra els independentistes, com si tots fossin Toni Albà, i els «albistes» com si tots els unionistes es dediquessin a ridiculitzar-los.

A Catalunya tenim un problema gravíssim i fonamental: tothom es pren massa seriosament a ell mateix.