Es diu que, a mitjan segle XIII, el frare dominic sant Albert Magne va fabricar un majordom de ferro que era capaç d'obrir la porta del convent i saludar els visitants. Aterrit per la vida aparent de l'autòmat, un jove novici anomenat Tomàs d'Aquino va agafar el seu bastó i va destruir a cops la màquina creada pel seu mestre. El futur sant estava convençut que, en aquells misteriosos aparells capaços de parlar i de moure's, actuaven forces diabòliques sense connexió amb l'humà ni amb la natura; alguna cosa, en definitiva, del que els homes havíem de protegir-nos.
Vuit segles després, podem entendre aquesta escena com una metàfora antimoderna: el frare furiós que empunya el seu bastó per acabar amb qualsevol indici d'innovació. De fet, per a la nostra època, el benestar s'associa sempre amb la Revolució Industrial, que va facilitar el gran salt en la qualitat de vida de les persones. La màquina va incrementar la nostra capacitat productiva, alhora que permetria amb el temps allargar l'esperança de vida, crear un gran mercat de consum i gaudir d'una infinitat de comoditats i de prosperitat material. S'ha dit, potser amb alguna exageració, que els nostres avis i besavis van conèixer, en l'espai de dues o tres generacions, canvis més grans que els esdevinguts en tot l'últim mil·lenni. És possible que hagi estat així. D'un país catòlic i rural definit per uns estaments seculars a l'Espanya actual, les transformacions han estat radicals. Fa tot just vuitanta anys, la majoria dels espanyols eren analfabets i la penetració d'avenços com el telèfon o l'automòbil, encara precària. La modernització del país va passar necessàriament per l'assumpció de la tècnica i pels canvis d'índole social que comporten aquestes innovacions.
Malgrat això, més útil que interpretar el bastó de sant Tomàs d'Aquino com un acte reflex contra la modernitat és tenir en compte que les màquines imposen una lògica peculiar que no respon exactament als paràmetres humans. Al costat dels grans beneficis que aporten, apareix com a efecte col·lateral una cara B estranya i no sempre innòcua. Pensem en l'acumulació industrial d'escombraries que, de forma progressiva, ha anat infestant el medi ambient del planeta i el seu correlat en paraules del sociòleg Zygmunt Bauman en forma de detritus humans: aturats de llarga durada, treballadors esclavitzats, barris degradats i ciutadans sense esperança de futur. Fa uns dies llegíem la notícia que els grans cetacis dels oceans es troben a la vora de l'extinció també a causa de les tècniques industrials de pesca. La revolució d'Internet ha democratitzat la informació fins a extrems mai abans concebibles, però al mateix temps genera enormes quantitats de soroll no sempre fàcils de manejar. Indústries tradicionals han entrat en decadència en no poder competir amb les grans multinacionals a l'hora de treure profit dels nous recursos. Pensin en l'efecte d'Amazon sobre les petites llibreries de barri o la manera com la robotització pot afectar l'ocupació, i no només a les fàbriques. La paradoxa de la tecnologia rau en aquesta doble cara. Ningú viuria sense els seus autòmats particulars: sense el telèfon intel·ligent, els cotxes, l'ordinador portàtil o la connexió ràpida a Internet. Com tampoc ningú voldria passar sense accés als grans beneficis de la industrialització: de la sanitat als supermercats ben assortits, dels aeroports a les botigues de moda.
No obstant això, alhora, com un núvol a l'horitzó, es percep que la força de la tecnologia crea un món menys humà, saturat d'incerteses i difícilment controlable per la persona singular. Les distopies literàries que es van escriure al llarg del segle XX -d'Orwell a Huxley- apuntaven en aquesta direcció. Podrà la tècnica resoldre tots els mals, fins i tot la mort com augura l'historiador israelià Yuval Noah Harari? O bé es tracta d'un mite més? El temps ho dirà. Però el pes de la història ens ensenya que cap camí és totalment rectilini. I, si trencar a cops de bastó el somni de la tècnica com van fer aquells frares medievals no té sentit, la postura contrària d'abraçar acríticament qualsevol innovació no deixa de ser també una puerilitat. I és que, de vegades, ser modern exigeix ??saber mirar allò nou amb els ulls antics.
