Cinema en català: el somni d'un casal d'estiu

24.09.2016 | 07:21

«Els seus responsables destil·len talent i "savoir faire", tant al davant com al darrere de la càmera»

Aquesta setmana s'ha presentat al Cinema Truffaut de Girona el curtmetratge Jugant amb la mort, que no és altra cosa que el resultat final del casal d'estiu «Cinema i... Acció» del Museu del Cinema-Col·lecció Tomàs Mallol. Aquest és un projecte educatiu que fa anys que apropa la cultura cinematogràfica i el llenguatge audiovisual als més joves mitjançant l'elaboració d'un modest filmet, i que enguany he tingut el plaer de coordinar per primera vegada. Amb la inestimable col·laboració d'en Paco Cavero en l'apartat de guió, la Marta Prieto en les àrees d'interpretació i càsting, i en Pitu González tallant el bacallà en la realització i l'edició, he pogut conviure durant quatre setmanes a les trinxeres de la creativitat cinematogràfica amb nanos d'entre tretze i quinze anys, donant forma a una comèdia fantàstica amb molta cinefília que desborda, en definitiva, frescor, enginy i entreteniment en quantitats ingents.

El curt narra, en poc més de deu minuts, les desventures d'en Jordi, un jove adolescent que sembla la versió gironina d'en Daniel Larusso, l'entranyable loser de Karate Kid. La seva vida pren un gir de cent vuitanta graus quan coneix la Trom, un misteriós personatge femení que, lluny d'ensenyar-li karate o el cop mortal de la grua, farà canviar el seu concepte de la vida. I de la mort. El film suggereix, a més, una triple reflexió: de partida, la identificació d'un món dur i complex que no et regala res i que sembla que gaudeix cagant-se, literalment parlant, a sobre nostre; de segones, l'entronització del perdedor com el perfil preferit per rebel·lar-se contra aquest destí advers, potser per la consciència generalitzada que només amb el treball, l'esforç i la confiança en un mateix hi ha el secret de la superació i de l'èxit personal; i finalment, l'humor, l'optimisme i el relativisme com a filosofia de vida. En definitiva, un petit four on els seus màxims responsables destil·len talent i savoir faire, tant al davant com al darrere de la càmera. I en català, amb total llibertat i naturalitat. Com ha de ser.

Tot això és molt maco en un casal d'estiu però quan saltem al món real i ultrapolititzat en què vivim, la cosa es distorsiona i es perverteix sense manies. Les institucions catalanes, aquestes que tant s'omplen la boca amb el «cinema en català», amb l'honorable Generalitat al capdavant, entenen el seu estímul doblant quatre films de «majors» americanes a l'any, o afavorint -amb la complicitat d'alguns festivals- les produccions de les sectes de la capital o els cineastes illuminati. La resta no els interessa. És caca de la vaca. Si aquest és el criteri, el full de ruta a seguir, s'entén la n- existència de la indústria vigorosa i diversa que, mal que ens pesi, hauria de ser la mare dels ous. Això sí, molts brindis al sol i molts cants de segadors d'un país millor. Que no acabi sent el mateix d'en Peter Pan, aquest país. Recordeu com es deia? Doncs això.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema