Després de veure les proeses, espectaculars, dels esportistes dels Jocs Paralímpics, m'expliquen una vivència que retrata la realitat. Un noi cec que va amb un gos pigall i un seu amic, que va en cadira de rodes, concerten un viatge en taxi per una hora determinada. Quan arriba el taxista, amb un retard important, es troben que no els vol transportar. Després d'una discussió, el xòfer accepta dur-los a on anaven.
El col·lectiu de taxistes fa una feina dura i difícil, sens dubte, i l'exemple en qüestió només mostra un exemple de la gent que no empatitza i oblida la solidaritat. Un familiar del noi cec explica que sovint troben reaccions negatives d'individus que mostren la nostra vessant egoista i malcarada. Hem construït un discurs que accepta la diferència sexual, física o psíquica, per superar les barreres del dia a dia, i fer que la societat sigui més fàcil per aquells que pateixen mancances. Un bonic discurs d'ajudar qui ho necessita, sigui una persona amb síndrome de Down o qui, per un accident, pateix una discapacitat física, però la realitat és cruel i diferent.
Potser el sentit comú i la solidaritat natural es troben aplacats en una societat que troba cada dia tantes desgràcies a la tele i la premsa. Com si la repetició de desastres ens immunitzés l'ànima, i pensem només en nosaltres mateixos, però no en allò que deixarem als nostres fills, o si la societat del demà serà millor que la nostra. Contra aquesta mena d'actituds, cal fer servir l'empatia humana, i la necessitat de construir una societat una mica més plural des de l'esforç, l'ajut i la confiança en l'altre. Passar de les bones paraules, als gestos. Som capaços de fer-ho?
