Jheronimus Bosch ha estat el protagonista indiscutible de l´estiu madrileny. Al voltant de 600.000 persones han vist (això de veure és un dir i després explicaré per què) l´exposició antològica d´aquest artista flamenc que li ha dedicat el Museo del Prado i que avui es clausurarà. Després d´una inesperada perllongació de quinze dies, les entrades han volat malgrat que el museu obria fins a les onze de la nit. El Museu del Prado s´ha afanyat a explicar que han superat les xifres de visitants que fins ara tenien, amb prop de mig milió de persones, les exposicions antològiques que van dedicar als Tresors de l´Hermitage i a Velázquez.
A Jheronimus Van Aken Bosch, Jheronimus Bosch a la seva vida civil, li he tingut sempre certa simpatia. Això de pronunciar el meu cognom, essent jo una persona que habitualment viu a Madrid, no és cosa fàcil. Recordo quan anava a La Salle i els companys tenien la temptació de substituir el Bosch per «boig». Un dia, a la classe corresponent, suposo que a la d´història, ens van parlar d´un pintor que es deia El Bosco i em vaig quedar «Bosco» una temporada, fins que els pesats habituals s´oblidaren del tema.
En fi, que quan vaig instal·lar-me a Madrid van començar a dir-me de tot: boch, bochs, bosh, boc, etc., bàsicament convertint en muda la lletra «s» i fent molt sonora la «ch». A més, hi havia qui defensava que la manera correcta de pronunciar-ho era exactament com si fos una paraula castellana i, per tant, era jo qui no havia d´entossudir-me que ho fessin a la catalana. Res diferent al que han viscut els Puig o Coll, per exemple. El sistema que emprava per explicar com pronunciem Bosch els catalans era demanar-los que pensessin en el senyor Boskov i li treguessin les dues darreres lletres abans de pronunciar el seu nom. Això funcionava. Vujadin Boskov fou l´entrenador del Real Madrid entre els anys 1979 i 1982. Un cop, vaig tenir l´oportunitat de saludar-lo personalment, quan compartia taula amb un grup de gent del futbol al desaparegut Asador Frontón, un dels temples del «chuletón» de la capital madrilenya. Potser per les seves dificultats amb l´idioma, o també per la seva coneguda faceta de voler donar respostes senzilles als grans temes del futbol, fou l´autor de frases prou cèlebres. La més coneguda era «fútbol es fútbol», que servia per explicar-ho tot; és a dir, que el futbol té una visió pròpia del món. Altres foren, per exemple, «el fútbol es imprevisible porque todos los partidos comienzan cero a cero» o «penalti es cuando el árbitro pita» i no em poden negar que és una visió clara i pràctica de la vida; com ho és també la cèlebre «ganar es mejor que empatar y empatar mejor que perder». Evidentment, no em vaig poder estar de dir (i de fet agrair) a Boskov com jo aconseguia que pronunciessin el meu cognom a la manera catalana.
Abans els deia que això que 600.000 persones hagin vist l´exposició és retòric. He visitat dos cops l´exposició. A la primera visita no vaig veure res. Quan arribaves al quadre principal, El jardín de las delicias, havies de fixar la mirada a través dels caps, els braços, els cossos de la resta de la gent. Missió impossible quan aquest pintor es caracteritza per una pintura plena de detalls, petites imatges, de simbolismes, de figures mig homes-coses-animals. El que sí cal dir és que aquesta pintura en qu?estió es pot veure habitualment al Museo del Prado i que t´hi pots passar hores sense moure´t del davant. Això, molts dels visitants ni ho sabien ni ho sabran mai, perquè són dels que només van a l´exposició de moda per dir que hi han estat.
Avui, és impossible veure un gran monument o un museu sense turistes. És la vida moderna, afirmava Josep Pla. Visitar Istambul sense gent, per exemple, és una cosa que només et pot passar per casualitat, com un cop a mi, aprofitant un dia que es feia el cens i la gent no podia sortir de casa durant 12 hores. El segon cop fou fa pocs dies, una invitació que em va fer un amic a una visita privilegiada, que vaig acceptar immediatament, un cop tancat el museu i ja sense públic. El nostre guia ens donava tota mena de detalls, com que fou Juana la Loca qui va conèixer aquest pintor quan ella vivia a Flandes i que, després, els seus fill i nét, Carles I i Felip II, es van fer amb tota la seva petita i reconeguda obra, tan estranya, original i misteriosa per l´època. També que els més joves visitants, quan veuen les escenes dels seus quadres els identifiquen amb el surrealisme o amb Dalí, malgrat els 500 anys de la seva obra. Jo vaig aprofitar per informar als meus interlocutors que l´exposició antològica de Dalí de fa dos anys al Museu Reina Sofia de Madrid va tenir 733.000 visitants, més que Velázquez o ara El Bosco. Abans de marxar, li vaig demanar a l´expert (després de dir-li que jo sóc Bosch, com l´artista) per què li deien El Bosco: «pues supongo que igual que le pasó al Greco, que se llamaba Domenico Theotocopoulos, aquí no han acabado de gustar los apellidos raros». Doncs, entesos.
