El Tribunal constitucional (TC) començà a funcionar el 1980. L'art 159, ap. 1 de la Constitució diu: El Tribunal Constitucional es compon de dotze membres nomenats pel rei, dels quals, quatre a proposició del Congrés, per majoria de les tres cinquenes parts dels seus membres, quatre a proposició del Senat, amb idèntica majoria, dos a proposició del Govern, i dos a proposició del Consell General del Poder Judicial. Ja es veu que el compon el partit majoritari. Allò de la separació de poders, pura entelèquia. I l'art. 160: El president del Tribunal Constitucional serà nomenat entre els membres d'aquest pel rei, a proposició del mateix Tribunal en ple i per a un període de tres anys. Ergo, el seu president, Francisco Pérez de los Cobos, militant del PP del 2008 al 2011 (i per això mateix recusat per associacions de juristes quan va ser nomenat el 19-VI-2013) des del passat juny que s'hauria d'haver renovat; està, doncs, caducat. I el terç de membres que s'havien de renovar, també.
Dues llances a favor del TC en els inicis de la seva vigència: Aprovada la Llei Orgànica d'Harmonització del Procés Autonòmic el 30-VI-1982 (la malaurada LOAPA, en castellà), CiU i PNB la van recórrer i el TC els donà la raó el 13-VIII-1983 amb l'argument que els Estatuts, textos amb caràcter constitucional, no podien estar limitats per una llei estatal. La sentència advertí que el legislador "no pot dictar normes que incideixen en el sistema constitucional de distribució de competències entre l'Estat i les comunitats autònomes per integrar hipotètiques llacunes de a Constitució". No sols parava els peus a l'Estat sinó que posava cert equilibri entre la unitat estatal i les possibles diferències entre autonomies. També sentencià contra l'Estat la política catalana d'immersió lingüística. A partir d'aleshores, se li acabà la corda d'imparcialitat i ha estat un instrument polític de l'executiu per recentralitzar competències autonòmiques. Podem repassar alguns dels seus excelsos moments de glòria.
Quan l'1-II-2005 el lehendakari Ibarretxe portà el seu Pla d'un nou Estatut per a Euskadi a les Cortes (reclamat des del 2001) i obtingué 313 vots en contra (PSOE, PP, IU, canaris i CHA), 2 abstencions (ICV) i 29 fa favor (PNB, CiU, ERC, Na-Bai, BNG), el PP ja havia sol·licitat al govern l'actuació del TC, però Rodríguez Zapatero, aleshores mig aliat forçat amb els catalans, que també volíem un nou Estatut, preferí una derrota basca a les Cortes.
Anem a Catalunya. Quan el 18-VII-2006, després de ser filtrat pel Congrés i el Senat, el poble de Catalunya referendà el nou Estatut, promulgat l'endemà i en vigència des del 9-VII, fou recorregut pel PP, el Defensor del Poble (PSOE) i per cinc comunitats autònomes (Múrcia, Rioja, Aragó i País Valencià), malgrat el que havia promès Zapatero, d'aprovar la voluntat dels catalans expressada pel nostre Parlament. Gran primer moment de glòria del TC en admetre el recurs. Pitjor: Quan al juny del 2008, el Parlament basc aprovà el seu projecte de Llei que regulava les consultes populars, Zapatero va recórrer al TC, que per unanimitat la prohibí. Segon moment. El tercer va ser per omissió: Del 2009 al 2011, començant per Arenys de Munt i acabant per Barcelona, es van fer centenars de consultes sobre la independència de Catalunya. Cap cas. El quart arribaria el 28-VI-10, amb la sentència del TC contra el nou Estatut català, amb membres fora del termini legal i vots particulars, un Estatut referendat pel poble. Catalunya no tenia cabuda dins l'Estat espanyol. Quan els catalans, encapçalats pel President Montilla, sortírem en manifestació el 10-VII dient "Som una Nació, nosaltres decidim", a la metròpoli es comportaren com si sentissin ploure. Allò ho desencadenà tot. L'11-IX, a la gent ja no li importava Madrid; cridava "Catalunya, nou estat d'Europa!" Es congriaren l'AMI (2011) i l'ANC (constituïda el 2012). S'organitzaren manifestacions multitudinàries cada 11-IX. Per a la resta d'Espanya, com si Catalunya estigués en off. Cap interlocutor. El cinquè moment havia estat el 2012 amb la Llei orgànica d'estabilitat pressupostària i sostenibilitat financera, avalada pel TC, que incloïa mecanismes per intervenir les Autonomies que no complissin l'objectiu de dèficit.
Quan el 23-I-2013, amb 85 vots a favor, els parlamentaris van votar la Declaració de sobirania declarant que érem "subjecte jurídic i polític sobirà", el TC també la va suspendre (sisè moment de glòria). La Vanguardia deia: "Per primera vegada en democràcia, el TC suspèn una declaració parlamentària sense valor jurídic".
El 8-IV-2014, Turull, Rovira i Herrera, que repetien el paperot d'Ibarretxe del 2005, sortiren escuats de les Cortes, on havien anat a demanar la competència d'un referèndum consultiu d'acord amb l'art. 150.2 de la Constitució: 299 vots en contra. No quedava altre remei que una llei de consultes catalanes, que el TC també tombà (setè moment de glòria amb picabaralles entre fiscals) i un decret per realitzar la consulta el 9-XI-14, el qual, gràcies als advertiments del TC (vuitè moment de glòria) es reduí a una "Jornada de participació ciutadana", amb preguntes ("Vol que Catalunya esdevingui un Estat?" i "En cas afirmatiu, vol que aquest Estat sigui independent?") i urnes incloses. I resultats: Sí-Sí: 1.897.274, un 80,91%; Sí-No: 234.848, 10,02%; Sí - En blanc: 22.7550. Resposta de l'Estat? Imputació del president Mas i dels consellers Ortega, Rigau i Homs. Més encara: El setembre del 2015, Rajoy impulsà una reforma del TC a fi que pogués multar i sancionar qui no complís les seves resolucions. (Novè moment de glòria del TC: accepta tot el que hem dit i no respon al recurs que li posa el PSOE a aquesta reforma: ni un mot. I el setembre del 2015 suspèn la Llei per a la Hisenda catalana pròpia!)
Desè moment: quan el 9 -XI-2015 el Parlament de Catalunya aprova iniciar el procés de ruptura amb Espanya (amb majoria de 72 escons a favor), tornà a picar l'ham. La vice-presidenta metropolitana digué allò que no en deixarien passar ni una (confonent el poder executiu amb el judicial) i a fe que ho han complert. A l'abril d'enguany suspengué l'impost sobre les nuclears (abans, el 2014, suspengué el tribut sobre dipòsits bancaris), la Llei del comerç català i dels horaris comer?cials, i tot seguit el Decret del Comissionat de la Transició Nacional, el Decret de pobresa energètica, la Llei d'emergència social... I veurem què passarà amb la nova Llei d'emergèn?cia habitacional i pobresa energètica promoguda per Puigdemont... Quan el passat 28-VII el Parlament, desobeint el TC, votà la desconnexió a partir de les conclusions de la Comissió del Procés constituent , l'advocacia de l'Estat va obligar als membres del TC, gossets de falda perquè ja havien començat vacances a reunir-se el passat 1-VIII-16 per respondre al nou full de ruta independentista aprovat al Parlament català. Deixà formular al·legacions, però, emprant la reforma del 2015 (recorreguda, no ho oblidem) amenaçà la Presidenta del nostre Parlament amb la inhabilitació, així com els membres de la mesa i el president de la Generalitat. Seria un cas com un cabàs que un Tribunal de justícia (la justícia emana del poble, segons la Constitució), suspengués un càrrec electe.
Però no se n'estranyin. Catalunya colla i Espanya està en roba interior i es mostra incapaç de dialogar-hi. És fàcil fer de profeta: a partir d'aquesta tardor, al TC se li girarà molta feina.
