«In memoriam»

27.09.2016 | 09:40

Ala meva mare. Escric aquestes paraules amb pols tremolós. Amb pols tremolós escric aquest article el diumenge al vespre, 25 de setembre, amb què enceto una tardor que deixa enrere un estiu que ha estat totalment diferent als altres. La meva mare ens va deixar el passat mes de juny. Enmig de la llum del començament de l'estiu, de sobte ens vam trobar en la foscor més absoluta. El seu record, la seva presència, és constant, el d'una dona alegre i decidida, sincera i generosa, amiga de les seves amigues, amb un sentit de l'humor que, en els moments més difícils, aquells en què la vida et posa a prova, saltava com una guspira i t'encomanava el seu optimisme i la seva força. Molt estimada pels seus i pels amics amb qui va compartir dinars, viatges, celebracions, balls i infinitat de trobades. Em vénen tants records i vivències al cap, tants i tants, que s'amunteguen dins meu i m'esclafen i m'abracen i em fan estremir. Quant d'amor al llarg de tants anys compartits amb el pare. I quant de dolor amb la teva absència, en cada racó, en cada detall, en cada gest, en cada mirada. Em costa imaginar-te absent per sempre, i la tristesa malda per instal·lar-se sense data de sortida però també sé del cert que tu no ho voldries. Vital com eres, voldries que cantés al matí com tu feies, que xiulés alegrement com tu feies, que fes un ram amb les hortènsies del teu jardí, que recités els poemes que t'agradaven tant, que seguís escrivint, que visqués intensament tant com pugués, que estimés totes les coses que valen la pena. Que caminés sempre endavant.

La llum dels records torna i et veig al pis de Barcelona, als anys seixanta, fent mitja al meu costat mentre jo em barallava amb la febre de les angines. La llum de les tardes al cinema de barri on ens emportàvem el berenar i gaudíem de la sessió doble d'aquells temps. Quines tardes tan meravelloses d'oci i d'aprenentatge de la vida. Els dinars a punt quan tornava de la feina i els sopars també quan tornava, pelada de fred, de les classes nocturnes de la Universitat. Presència i amor incondicionals. I després venien els estius. I Empúries, la teva platja, la vostra platja, molt abans que jo m'hi mullés els peus o caminés per la sorra humida. I les estades a Verges, al mas d'uns amics que l'avi havia fet durant la guerra civil quan hi venia a bescanviar medicaments per menjar. Sobreviure per sobre de tot. Temps molt difícils guanyats, en el dia a dia, per l'amor i les complicitats. I la Bisbal, i la Tallada i Torroella i Ullastret i Pals i, definitivament, els nostres estius a Fontanilles. En aquells anys vivíem a ciutat però estimaves la terra com ningú. I les flors. Els jardins i les flors. Sempre els jardins i les teves flors. I la teva Girona aimada. I la passió pels teus néts que ara, ja grans, volies veure més sovint però la vida els marca un nou ritme i, de vegades, lluny de casa a la recerca d'un futur millor. I segueixen tants de records punyents, tanta emoció i tanta llum enmig de la tristesa...

«Se'n va l'estiu. / Breu i ardorós, ha estat / profundament intens i torbador. / Un somni s'ha esvanit per sempre, / i ara el vent / me n'anuncia un altre. / No detura / mai el seu curs, la vida. / I és el creure / que l'amor allibera, el que em manté / amb els ulls expectants altra vegada.» (Final d'estiu, Miquel Martí i Pol).

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema