S'ha encetat un debat sobre el futur d'Europa. S'ha estat teoritzant sobre l'immediat passat històric i el present d'Europa i es qüestiona si el període que va de la segona guerra mundial acabada a l'any 1945 fins la nostra actualitat representa el temps més pròsper del continent, malgrat la invisible «guerra freda», l'episodi de la guerra dels Balcans (1991-1995) i la caiguda de tots els murs de Berlín (1991).

Filòsofs, sociòlegs, polítics asseguren que el benestar del qual hem gaudit tots els països europeus, uns més que altres, ha entrat en declivi per dues raons.

1.- S'ha eixamplat la diferència de classes entre rics i pobres amb la desaparició en molts països europeus de la classe mitjana. La crisi econòmica imparable ens retorna a la gran distància entre les dues classes socials: el capitalisme, guanyador, la petita i mitjana burgesia i la classe obrera, perdedora.

2.- Les allaus immigratòries sobtades, oriündes d'Estats en guerra o preguerra, que fugen de la misèria o de l'islamisme fonamentalista, tot cercant millores econòmiques i vitals han sacsejat el cor d'Europa. Cap estadista europeu sap gestionar aquest problema. Per altra banda alguns pensadors creuen que l'onada d'immigrants posa en perill els valors, hàbits socials i costums occidentals, tot pretenent reemplaçar-les per les seves, basades en un ideari religiós.

(A l'any 2013, al general Martin Dempsey, el cap major de l'Exèrcit dels Estats Units, va assegurar: «El món actual és més perillós que mai»; tothom ho interpretà com una referència al terrorisme islamista que agredeix occident).

Aquesta entrada massiva de persones subjectes a altres creences religioses i formes diferents, fins i tot, alternatives, d'entendre la societat, ha propiciat la reacció política de signe contrari: els moviments xenòfobs que avancen imparables en molts estats europeus des del nord fins al sud. L'embranzida de l'extrema dreta nacionalista en les últimes eleccions europees representa una protectora «guàrdia de corps» més o menys armada al servei del vell ordre, de l'status quo anterior, que no admet estrangers pobres sense feina, ensems és un mur de contenció a l'avenç de l'expansionisme islamista, prompte a sortir al carrer i provocar greus disturbis.

Innegablement hi va haver a Europa un període de temps agrest, d'una tristesa grossa, densa i allargassada, un espai de desànim i pessimisme col·lectiu atroços, d'enfonsament en el buit vital i que els pensadors ?desanimats amb la condició humana el convertiren en la literatura de l'existencialisme filosòfic. La Primera Guerra Mundial es prolongà a una Segona Guerra Mundial i entre el parèntesis d'ambdues la fratricida Guerra Civil espanyola. El gran escenari del desastre bèl·lic fou tot el continent europeu, un continent envellit, que fa dues dècades no genera gran cosa, ni bons escriptors, ni directors de cinema, ni pintors, ni arquitectes, ni polítics; intel·lectualment i artística ha esdevingut un erm.

L'existencialisme filosòfic, el pensament més depriment i més enemistat amb l'ésser humà, com ser bondadós amb capacitat d'estimar, s'anà covant en el cap dels millors pensadors europeus. Les consciències de les persones havien quedat durament colpejades i danyades per l'horror de l'última guerra: els camps d'extermini, els genocidis, l'extrema i inhumana crueltat, qui podia somriure, qui podia sentir-se reconfortat sabent que un germà, un amic, el pare, havia mort en el front o l'havien exterminat els nazis? Els intel·lectuals Jean-Paul Sartre i Albert Camus escrigueren sobre el dolor, sobre la incapacitat de l'ésser humà per viure i conviure amb ell mateix, amb l'ésser humà. El pensament crepuscular es manifestà en novel·les, obres de teatre, cinema, fins i tot, cançons; tot es tenyí de pessimisme. L'ésser humà era/és un ser errant en el naufragi de la vida.

L'existencialisme quedà, però, emmarcat en un interstici temporal i s'anà engrunant en la mesura que l'amnèsia salutífera sepultava la memòria de l'amarg afligiment i en la mesura que les societats es refeien en tots els sentits i avançaven cap un benestar econòmic i una organització política democràtica. L'alegria i l'optimisme, la joia de viure van ensenyorir del continent. Espanya, com sempre, s'incorporà tard a aquesta dinàmica feliç que recorria tota Europa (excepte l'URSS) perquè, aquí, sempre els canvis operats arriben tard i malament.

El fet és que Europa es reconstruí i les ganes de viure tornaren a reeixir, de viure en pau i en la comoditat que permet a les persones fer vacances, viatjar, habitar pisos o cases confortables. Es van establir millores en les condicions laborals: sous, horaris i dies d'esbarjo. També s'allargà l'esperança de vida mercès a una sanitat al servei de la societat i a una alimentació més abundosa i dietètica. Durant unes dècades tothom estava content, la gent ben educada i amable, ara tothom està enfadat, la gent s'ha tornat esquerpa i malhumorada, especialment en l'Europa del Sud.

La caiguda del Mur de Berlín i la dissolució dels països comunistes en una reacció en cadena, també va ser absorbida de forma correcta per l'Europa rica i es cohesionà bé a la resta de països. El filòsof Michel Serres, de 86 anys, en declaracions a Le Monde, contra l'opinió de molts veu una esperança: «Si comparo la situació actual acceptant de bon grat el «tsunami» dels refugiats és molt millor que l'Europa d'abans».

Obama a l'ONU proclamà que el món a causa de les grans diferències de classe és terreny abonat per aventures populistes, el sorgiment del racisme i de la xenofòbia. L'univers! segons el president dels Estats Units: «Es més sencer i segur ara, però té moltes escletxes». Oi tant que n'hi ha!