Hi ha 1.000 micromasclismes que em trobo cada dia». La frase no és meva, sinó d'una persona molt intuïtiva que m'expressava les arestes de tan necessari debat arran del llibre Curs de feminisme per a microones de Natza Farré.
Vivim uns temps realment complexos pel que fa a les solucions, perquè ens entestem a convertir les diagnosis en un exercici de retòrica que acaba degenerant en un bucle argumental que peca de condescendència. Efectivament, com subratllava la meva interlocutora, hi ha 1.000 micromasclismes diaris que es manifesten amb total impunitat perquè hi ha qui no vol entendre que la misogínia s'ha fet estructural en nombroses capes de la societat. El problema ja no són només les nombroses desigualtats que encara torpedinen el paper de la dona al món, sinó aquesta mala mania de magnificar les petites victòries i després ajornar el debat fins a la propera constatació que no s'ha superat.
En el tema del masclisme, com en tota desigualtat social, només sabrem que l'hem eradicat el dia que desapareguin les convencions, els vicis lingüístics i la normalitat artificiosa. Només quan exercim la quotidianitat sense coartades podrem dir que hem derrotat els prejudicis i la lleugeresa. Quan la dona sigui dona sense nomenclatures afegides, perquè els homes haurem suprimit els fets diferencials en el tracte diari.
Per això el llibre de la Natza és tan universal, per això la franquesa contribueix a aprofundir en el debat i per això convé deixar-se de generalitzacions (un error que també és estructural i de tothom, i més en temps de xarxes) i atacar frontalment els indicis més subtils, i per tant més lesius, del conflicte. I no oblidar mai que aquests micromasclismes, que poden convertir la vida d'una persona en un permanent recordatori de la petulància aliena, tenen el seu origen en una macroimbecil·litat molt preocupant que, en ple segle XXI, es demostra encara més absurda i anacrònica del que ha estat sempre.
