Ens trobem en un moment clau en la política catalana i espanyola. Ambdues es miren de reüll i actuen com si l'altra no l'influís, quan són les dues cares de la mateixa moneda: la fi del règim del 78. I de fet, no s'entén la situació de Catalunya sense la política espanyola i a la inversa. El bloqueig és similar. Les respostes, però, antagonistes.

A Catalunya, després de cinc anys de Procés, estem arribant a un moment clau. No sabem si serà definitiu però sí que apunta que serà el final d'un període per obrir-ne un altre de ben diferent. No sabem com serà el nou capítol, però tots els senyals indiquen que estem acabant el que ens ha guiat els darrers cinc anys paral·lelament als darrers anys de la crisi econòmica.

Bàsicament per tres motius. En primer lloc, perquè els partits independentistes del Parlament van marcar-se un calendari de divuit mesos que sembla que hauria de finalitzar el 2017. La qüestió de confiança del president Puigdemont ve motivada per la no tramitació dels únics pressupostos d'aquesta curta legislatura. Divuit mesos, uns pressupostos. Aquest és el compromís i té data de caducitat. Com tot en aquest procés, que necessita dates per avançar.

En segon lloc, perquè el mapa polític català s'ha trencat al llarg d'aquest darrer cicle polític i sembla que ja entrem en el període que ens dibuixa el cicle nou. Més estable i que ens ha de marcar els propers anys. Un cicle que tindrà dues grans novetats: la concentració de bona part de l'esquerra a l'entorn del nou espai del comuns i el canvi d'hegemonia dins l'independentisme.

I finalment, perquè sembla que aquest «momentum català» coincidirà amb l'arrencada d'un nou govern espanyol que desbloquegi la situació actual. Pot ser a finals d'any, sense la necessitat de unes noves eleccions o a principis del 2017 amb terceres eleccions.

El que sí que podem anticipar són els escenaris de futur. En política és clau ser hàbil a l'hora de preveure els escenaris i de ben segur que tant la política catalana com l'espanyola els té en compte a l'hora de definir les seves estratègies.

Si alguna cosa podem tenir clara és que no hi haurà govern espanyol fins a finals d'any. I en el cas que n'hi hagi, res fa pensar que aquest sigui prou fort. A Catalunya tampoc hi ha una majoria parlamentaria estable i el fet que ens trobem en plena qüestió de confiança n'és la prova més evident. Tot i que de ben segur els pressupostos tiraran endavant i s'aprovaran en les properes setmanes. Per tant, ambdós governs hauran d'afrontar grans reptes amb forces escasses. D'aquí la importància dels passos que segueixin.

De mica en mica, anem sabent el full de ruta del president Puigdemont. Tot indica que té previst continuar treballant amb les «lleis de desconnexió» per tenir-les a punt per a principis del 2017. I que paral·lelament, plantejarà un referèndum pactat a l'Estat espanyol preveient que novament serà rebutjat. Aquí és on es comencen a creuar les dues agendes. No es podrà plantejar aquesta situació fins que no hi hagi govern a Espanya i tot sembla indicar que podem anar al gener del 2017. Si finalment, aquesta opció és rebutjada -com és previsible- l'aposta serà el referèndum unilateral -o vinculant com ara s'anomena- per a l'estiu del 2017.

Aquí també és previsible la reacció d'un govern del Partit Popular, però és una incògnita l'actitud d'un possible govern d'esquerres. D'aquí l'aposta d'alguna inteligentsia independentista de regalar els vots a Sánchez en una possible investidura. Per comprovar la reacció d'un govern de canvi davant de la convocatòria d'un referèndum vinculant. I alhora comprovar el compromís de les confluències amb el dret a decidir.

En tot cas, si es tolera el referèndum, el full de ruta independentista clourà amb el marc desitjat. I si no es tolera i es prohibeix -aquest cas segurament amb inhabilitacions incloses- també, ja que l'escenari serà el propici perquè el president, davant la impossibilitat de poder votar, o bé desobeirà o bé donarà la paraula als ciutadans. I per tant, possiblement es repetirà l'escenari plebiscitari. Amb aquesta segona casuística, el marc també podria ser favorable a l'independentisme. Ja que serviria per remuntar una situació que ara mateix és menys favorable que fa un any.

Els escenaris, doncs, semblen clars però hi ha fets i reaccions que poden modificar uns escenaris que semblen encara llunyans. N'apunto només tres: com influirà les ganes d'estabilitat -just quan l'economia s'anima- que ens mostren els indicadors sociològics, en un tram final del procés que és tot menys estable? La reacció de l'Estat sempre serà la previsible o és possible alguna sorpresa? El mapa política català haurà canviat gaire d'ençà el 27-S?

Són només algunes incògnites que ens fan difícil anticipar quin dels escenaris previstos finalment s'acabarà materialitzant. Atents que vénen revolts.