El 82% dels catalans pensen que els diputats haurien d'obeir en tot moment la voluntat del poble. Ho diu la darrera enquesta del Centre d'Estudis d'Opinió, que dedica unes quantes preguntes a detallar la imatge dels polítics. Esperar l'obediència dels polítics a la voluntat popular no és res extraordinari. Encara més: em pregunto què pensen el 9% que no hi està «ni d'acord ni en desacord» i el 6% que hi està «en desacord». Aquests darrers, a quina voluntat creuen que han d'obeir els polítics? A la seva pròpia? A la del seu partit? A la dels poders fàctics?
El normal és esperar que els diputats obeeixin «en tot moment la voluntat del poble», ja que és el poble qui els ha elegit per al càrrec. Històricament, la paraula «diputat» designa la persona enviada a parlar en nom d'una contrada o un estament. Però la diàfana apel·lació a «la voluntat del poble» amaga una pregunta necessària: com se sap, en cada moment, el que vol el poble?
Sabem que el poble vol que els diputats ho siguin. Per això els ha votat a les eleccions. Aquesta és una primera certesa. Tot diputat ocupa el càrrec per voluntat d'una part del poble, fins i tot si és una tria a cegues: els votants d'un partit volen que siguin diputats els homes i dones designats per la direcció del partit. També sabem que el poble vol coses diferents, no perquè sigui un cagadubtes, sinó perquè el poble el formen persones amb idees, interessos i voluntats diferents. Per això les eleccions es plantegen en termes de competició entre candidatures.
Però més enllà d'aquestes certeses, no en tenim gaires més. Sabem que el 39,6% dels votants del 27-S volien que fossin diputats els candidats de Junts pel Sí, o que el 0,7% volien que ho fossin els del Partit Animalista. No podem estar segurs del que esperaven que fessin els uns o els altres, més enllà de les grans frases i els principis elementals. Com es fa per garantir que obeeixen «en tot moment» la voluntat del poble?
Segons l'enquesta, el 69% de catalans creu que les grans decisions els hauria de prendre «el poble» i no «els polítics», i el 54% preferiria ser representat per «un ciutadà» que per un «polític professional». Podem objectar que un ciutadà esdevé polític tan bon punt comença a exercir de diputat, però els enquestats opinen el que opinen. Distància, desafecció, desconfiança, desprestigi: hi ha un munt d'adjectius desqualificatius que poden descriure aquesta situació.
