La xacra de la violència

29.09.2016 | 10:23

La casualitat fa que a l'hora de dinar, mentre engoleixo el meu trinxat, comparteixi el moment amb tres ments privilegiades, també amb el seu trinxat. No sé ben bé com, anem a parar a la naturalesa humana. En concret, a la violència amb la qual ens comportem per natura entre nosaltres i amb altres espècies animals. Així mateix, coincidim a afirmar que en els milions d'anys de la nostra existència hem aconseguit disminuir-la una mica. Per il·lustrar-ho, una de les ments recorda la croada de Besiers (Occitània, avui Llenguadoc-Rosselló), a l'Edat Mitjana, quan un cop presa la ciutat, per saber qui eren els heretges i, per tant, a qui s'havia de matar, el Papa va dir als assaltants: «Mateu-los tots i Déu, després, ja sabrà conèixer els seus!».

Avui, clarament, això seria inconcebible. Assentim tots quatre, però immediatament  afirmem que la violència dels homes contra les dones està al nivell de l'Edat Mitjana. Gairebé com un clic ens ve al cap la conversa que aquesta setmana la Mònica Terribas tenia amb dues noies que havien estat violades quan tenien entre 25 i 30 anys. La brutalitat medieval no era només la mateixa agressió, que ho és, de brutal i de medieval, sinó per la impunitat (gairebé normalitat) amb què es viu aquesta violència a la socie?tat. El dret de cuixa femenina és tan acceptat que s'estima que les agressions que es denun?cien només representen un 15% de totes les que es perpetren. Està tan interioritzat, que en els judicis són les víctimes qui han de demostrar que són innocents; tot es basa a demostrar que no ho van consentir. És tan arcaic això com intentar demostrar que qui ha rebut un cop de destral no va consentir que l'hi etzibessin. Quina xacra!

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema