Res més trist que veure envellir un escriptor. O potser en Julià de Jòdar no s'ha fet vell, potser ho ha sigut sempre. Un és vell quan té una visió elitista de la cultura i menysprea allò que ignora. Als 60 en Jòdar hauria criticat els Beatles i la minifaldilla, avui escriu «si el punk i els còmics han de ser l'aliment cultural de les classes populars, el canvi va per llarg i la subordinació, garantida». Per a en Jòdar, que a més de vell -o per això- és patriota, la llibertat catalana seria a tocar si en lloc de còmics, els joves dels 80 haguessin llegit els seus llibres. Els que no haguessin sucumbit al suïcidi, avui serien tan patriotes com ell. I tan vells.

«La subcultura espanyola de barri esdevinguda cultura nacional; la cultura catalana, convertida en subcultura», va tuitejar també. No li va agradar que el pregó de Barcelona reivindiqués una altra cultura. El problema d'en Jòdar és que està tan pendent de ser reconegut com un geni, que és un ignorant. No va entendre les referències a Salvat-Papasseit, Rodoreda, Montserrat Roig, Terenci Moix etc., però és igual, si les hagués entès seguiria pensant que comparats amb ell, aquests -i qualsevol altre- són subcultura. En Jòdar i la seva colla somien vestir uniforme i actuar com els «oficials de Rússia», fanàtics que ataquen les expressions artístiques que -en la seva opinió- no s'avenen amb amb l'esperit nacional rus. Ell seria el perfecte «oficial de Catalunya». La preocupació per la cultura nacional i elevada és vella, ja els nazis destruïen tot el que consideraven «art degenerat».

Per a en Jòdar, persona culta és només aquella, encara inexistent, capaç de llegir un seu llibre sense adomir-se. No entén que els catalans puguin viure sense devorar la seva obra. Què dic, els catalans: no entén com el món pot existir sense admirar-lo. Les grans ciutats de la cultura -Nova York, Londres, París, Berlín- són grans per valorar els còmics, i els fanzines, i els grafits, i el hip hop, i els mims al metro, i qui fa escultures reciclant brossa. En Jòdar no vol un país així, vol una Catalunya a la seva imatge, de cultura elitista, casposa i allunyada del carrer. Vella i antiquada com ell.