Els tres que no ho van fer

«És molt temptador tenir l'oportunitat de gastar-se 200.000 euros -o 400.000- en capritxets que ningú et reclamarà, o que et justifiquen com a compensacions»

30.09.2016 | 10:14

Sabem força coses dels 65 consellers de Caja Madrid i de Bankia que es van gastar quinze milions d'euros en viatges, restaurants, floristeries, sabateries, botigues de llenceria o aquests locals que la prosa administrativa denomina «d'oci nocturn», encara que el seu nom de carrer sol ser bastant més explícit. Sabem els seus noms, els seus càrrecs, les seves adscripcions polítiques, tot això, sobretot dels dos acusats més importants, Miguel Blesa i Rodrigo Rato. Però gairebé no sabem res dels quatre consellers que no van utilitzar la targeta, tot i que podien fer-ho i que sabien (almenys en aquell moment) que ningú els demanaria comptes del que fessin. És cert que quatre persones són molt poques enfront de les 65 restants -tot just representen un 6% del total-, però aquests quatre consellers van tenir l'oportunitat d'usar les targetes «opaques» i no ho van fer. Per què? Els politòlegs i els dogmàtics buscaran raons sociològiques i polítiques, però l'única raó d'aquesta conducta s'amaga al fons de la psique humana. I si aquestes quatre persones no van usar les targetes quan podrien haver-ho fet, va ser perquè hi va haver alguna cosa en el fons -el sentit del deure-, o un pòsit intacte de decència, o això que Kant anomenava l'imperatiu categòric -de tota consciència- que els va impulsar a no tocar uns diners que no consideraven seus.

I repeteixo que ho van fer quan ningú estava controlant el que feien; és a dir, en aquests moments essencials de la vida -aquests en què cadascú de nosaltres descobreix qui és- en què un es veu exposat a un greu dilema moral i tria l'opció més difícil. I en comptes de fer el que faria gairebé tothom, un pren l'estranya, la inexplicable decisió de fer el que un imagina que no està fent ningú més: no gastar uns diners que són a la seva disposició, de manera que està deixant d'aprofitar una oportunitat que només un ximple -com dirien els seus companys del consell de Bankia- deixaria escapar.

Pel que he llegit -i per desgràcia hi ha poca informació sobre aquestes quatre persones-, uns es van negar a fer servir la targeta perquè ja es consideraven prou ben retribuïts. I altres perquè no la veien del tot legal o els inspirava desconfiança (aquests escrúpols no van afectar, que consti, dos consellers que havien estat secretaris d'Estat d'Hisenda amb el PP i que haurien d'haver ensumat que aquelles targetes eren molt poc «legals»). Però l'important és que aquestes quatre persones no van usar la targeta quan podien haver-ho fet. Imagino que en les reunions del banc sentien parlar els altres consellers de com de bé s'ho havien passat en aquell restaurant tan bufó (a 450 euros el compte), o en aquella botiga de licors on es van aturar a comprar unes ampolles de xampany francès (poca cosa, un Armand de Brignac brut), o d'aquell viatge que van fer a caçar óssos en un selecte vedat de caça dels Urals. Perquè un imagina que aquestes coses són les que s'expliquen en les pauses de les avorrides reunions de treball en què només es parla de xifres i de crèdits. I tot i així, aquests quatre consellers no ho van fer. Suposo que alguna vegada van arribar a preguntar-se per què no usaven la maleïda targeta i per què no feien el que feien tots els altres, però al final van decidir que continuarien fent el que els semblava més honrat.

En la nostra societat el mal sempre desperta molt més interès que el bé (o que la decència, o que la simple honestedat), així que tothom parla de Rato i Blesa, insultant-los i humiliant-los, encara que cap de nosaltres sap el que hauria arribat a fer si hagués estat en el mateix lloc en què van estar ells. I en canvi, gairebé ningú es recorda d'aquestes quatre persones que podien ha?ver fet una cosa molt tèrbola i molt lucrativa -encara que en aparença fos perfectament legal- i malgrat tot no ho van fer.

D'aquests consellers, un era de la UGT i es deia Félix Sánchez Acal. Un altre era un directiu bancari anomenat Íñigo Aldaz. Un altre es deia Esteban Tejera (ara és director de Mapfre). I un altre era Francisco Verdú (encara que aquest últim, nomenat per Rodrigo Rato, sembla que no va usar la targeta perquè va haver de dimitir per una denúncia prèvia). Si és així, ens quedem amb tres consellers decents, és a dir, el 4,6% del total, encara menys que abans. Però tot i així, a mi em semblen molts. És molt temptador tenir l'oportunitat de gastar-se 200.000 euros -o 400.000- en capritxets que ningú et reclamarà, o que et justifiquen com a compensacions per la teva feina (una feina, d'altra banda, per la qual gairebé cap dels consellers semblava especialment preparat). Qui pot resistir-se a això? Tots els altres consellers es van deixar portar, però ells no. Des d'aquí els presento els meus respectes.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema