Cartes

Joaquima Pellicer Solà. Vulpellac.

Avui, 1 d'octubre, és el Dia Internacional de les persones grans, proclamat per les Nacions Unides l'any 1990, que té com a objectiu retre un homenatge a aquest sector, amb la proposta ferma de vetllar per ells perquè tinguin una vellesa digna i segura.

Aprofitant aquesta diada, des d'aquest mitjà de comunicació faig arribar la meva cordial salutació a en Pere Plaja i Girona, un bisbalenc de cap a peus, que estima la seva ciutat, i la seva ciutat a ell molt l'estima.

A pesar de la seva edat, en Pere encara té moltes il·lusions i vitalitat per seguir endavant, i un caràcter afable que el caracteritza.

Aquest és el meu particular homenatge a aquest home, a qui aprecio profundament. Ell ho sap.

El quiosc de la Gran Via

Lluís Camps. CELRÀ.

Amb motiu de la notícia del proper enderroc del quiosc de la Gran Via gironina m'ha vingut a la memòria un record d'infantesa que vull compartir amb els lectors d'aquest diari. Tindria quatre o cinc anys quan el doctor Tarrús, el pare i avi dels actuals oftalmòlegs amb aquest cognom a Girona, em va operar d'un petit quist en un ull. Per arribar a la consulta de l'eminent oftalmòleg s'havia de traspassar un portal de ferro i superar el jardí fins arribar a la casa on visitava en la planta baixa. Recordo que després de l'operació, amb l'ull tapat, i abans de tornar a Celrà, la meva mare em va voler compensar per haver aguantat la intervenció comprant-me un conte d'en Pulgarcito en aquest quiosc que ara volen fer desaparèixer. En aquells anys, d'això en fa més de cinquanta, era de fusta pintada de color blau intens. O així és com el recordo. Durant tota la meva vida aquesta vivència ha estat el meu primer record de la ciutat de Girona i, per això, el meu homenatge.

El pou de Sant Maurici

de Caldes

joan enric carreras mercader. Bellcaire d'Empordà.

Aquests dies que es parla molt del paratge de Sant Maurici, jo sóc un caldenc en la distància i el pou de Sant Maurici era el lloc de naixença dels caldencs de la meva època, res de cigonyes i altres històries. Ara que el Sr. Alcalde té més de mig poble emprenyat en comprar personalment la casa-restaurant mentre la capella i les ruïnes les compra l'Ajuntament, he pensat que el Sr. Balliu podria reconsiderar la possibilitat d'explotació del mític pou, com ho fan amb la Fontana de Trevi. És questió de promocionar visites quasi obligades, o obligades del tot, almenys quatre vegades l'any al mític pou i llençar una moneda (2 euros) mentre es fa la selecció del nadó a néixer, ros, ulls verds, nas arromangat, futbolista, etc. La cosa és fàcil, a un pam sota l'aigua se situa una malla i la cosa és clara, tots els caldencs han de passar per allà, a més dels turistes que prèviament els haurem muntat una espècie de peregrinació obligada com a Lourdes. Aquestes monedes recollides poden servir per pagar uns bocates a l'oposició, mentre el restaurant de l'Alcalde (suposo és el nom) farà molts dinars, sopars, naixements, etc. Oi que la idea és molt bona? És clar que potser ja l'havia pensat el consistori, però bé, ho deixo aquí escrit perquè no diguin que no hi poso el meu gra. Bé, espero, Sr. Alcalde, que si la cosa va bé, em convidi a dinar al seu restaurant, què menys no? Gràcies, sé que ho farà. Un caldenc des de Bellcaire.

Xerra massa

Eduard BOada Gil. GIRONA.

Per estar en funcions, el ministre Margallo xerra massa i, a més, amb poca fortuna.

Gibraltar? Xerra massa. Qui ha de parlar són els seus ciutadans.

Compara Puigdemont amb en Companys. Què ens el vol afussellar? No en fan prou amb els seus tribunals?

La independència de Catalunya és pitjor que el terrorisme? No xerri tant i que ens deixi votar.

Quan sento aquest home, em sembla sentir els imperialistes del segle XIX que ens embolicaren en les guerres colonials de Cuba i Marroc. Està ancorat en el passat.